A
ningú se li escapa que aquest 11 de setembre resulta decisiu per la fita
històrica que ens hem marcat com a poble i com a nació que som. Enguany
l’Assemblea Nacional Catalana ens convoca amb el lema “Ara és l’hora” i a
diferència d’altres anys on la pugna per si el lema de la manifestació havia
d’incloure independència, l’accent que la mobilització social ha decidit per a
la V baixa que hem de formar entre totes, recau en el votar, “Votar i Vèncer”.
Perquè votar és el mínim comú denominador al que ningú està disposat a
renunciar.
Sóc
postconstitucional, vaig néixer al 79. La constitució en la que avui s’empara
el PP per impedir-nos aquest dret legítim no la vaig poder votar, jo i el 70%
de l’actual població espanyola i catalana que avui s’hi ha de sotmetre sense
haver-la pogut escollir. Aquest és el primer símptoma d’un final de règim que
no es podrà evitar, s’hi posin com s’hi posin els partits majoritaris del
Congreso.
El
sistema bipartidista ja fa dies que agonitza a pesar de que l’actual llei
electoral els hi sigui favorable, la política econòmica de la bicefàlia s’ha demostrat absolutament
desapiadada amb les classes populars pel que els moviments socials i les ànsies
d’aconseguir una nova hegemonia demòtica proliferen arreu (la PAH, Podemos,
Guanyem, el Comú, Ara és Demà, la Marxa per la Dignitat, les marees
ciutadanes...). Els partits minoritaris més antics que no creuen en el
bipartidisme, ni en la hipertròfia representativa, fan mans i mànigues per
reinventar-se, purgar-se de velles maneres de fer (de vegades amb més o menys
èxit) però tots miren d’enllestir-se per fer front a la nova era que ja
s’apropa. Renovar o morir.
Ja
fa dies que treballem totes juntes a la recerca d’una bona resina que ens
enganxi, que converteixi els recels en confiança, l’orgull i la supèrbia en
humilitat. Però més enllà del que puguin fer els partits polítics, allò que realment
encolarà les esquerdes entre moviments socials i esquerres no serà un partit
nou i flamant, ni cap vella glòria, sinó la unitat popular.
És
curiós que sovint per unir unes coses se n’hagi de trencar unes altres, com
quan en una relació que s’ha acabat hi estripem la fotografia de la parella per
poder començar de nou un altre projecte. Volem trencar les relacions amb el
Govern Central, aixafar la dependència, però això també té conseqüències, fins
ara tant a PP com a PSOE els ha anat bé parlar del procés nacional fora de
Catalunya, no ens enganyem. Parlant-ne i fent molt soroll, aconsegueixen que
els treballadors i treballadores desviïn la mirada dels efectes devastadors que
tenen les polítiques econòmiques que ens apliquen així com de la corrupció
instal·lada amb comoditat en aquests mateixos partits.
La
desobediència ara és la clau del procès, llavor del somni per sembrar una nova
oportunitat per Catalunya, per un nou Procés Constituent que ens ha de servir
per fer front a la desigualtat social que pateix la nostra gent. Si el 9 de
novembre aconseguim desobeir organitzadament i fer-nos sentir, des d’ICV-EUiA
estem segurs que es marcarà un canvi de trajectòria per a Catalunya però pot
ser també per a la resta d’espanyols que lluiten per acabar amb l’hegemonia de
la classe dominant. La desobediència és legítima quan la llei no empara els
drets individuals i col·lectius i sobretot quan no hi ha voluntat política per
canviar aquesta llei. Somio en un efecte contagi.
Perquè
desobeir organitzadament? Cal que desobeïm de forma pacífica, esgraonada i amb
garanties. L’enemic és fort i poderós i espera qualsevol relliscada del procés
per poder viure a costelles d’aquest argument tants anys com pugui. A nivell
mundial però tindrem centenars de milers d’ulls observant-nos pel que no ens
podem permetre despertar-nos el 10N amb el resultat d’una consulta legalment i
catalanament constituïda però sense un cens adequat, sense un recompte
professionalitzat i fet des del més pulcre i absolut rigor. Tenim el mètode,
tenim la il·lusió, el Govern sabrà correspondre-hi adequadament? Esperem de tot
cor que sí. No tinc cap dubte que la societat civil catalana hi posarà tot el
seu esme, vull pensar que el Govern que és el responsable de l’organització de
la consulta hi estarà a l’alçada (recordo: el Parlament legisla, el Govern
executa i no executa sempre el que es legisla).
Llegeixin
aquest avís com vulguin, totes tenim les nostres temences i cal socialitzar-les
amb seny però sense por, de fet és la nostra feina i obligació vetllar per la
millor consulta possible per Catalunya. Malauradament enguany arribem a l’11 de
setembre ben tocats (no esfondrats) pel mateix sistema Pujolista corrupte que hem estat denunciant tantes
vegades, no obstant ens ha deixat a tots esblanqueïts car no podíem sospitar ni
una ínfima part de la magnitud de la tragèdia.
Ahir
s’invocava a l’urgellenc Salvador Seguí de forma brillant en un text escrit a
tres mans per David Companyon, Josep Ferrer i Francesc Matas a la Revista Sin
Permiso, perquè ara més que mai les paraules del Noi del Sucre prenen sentit:
“Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat
nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus
veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l'Estat espanyol us
asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de
la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els
capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les
altres nacionalitats peninsulars” (Ateneu de Madrid 1919).
Tot
dependrà de la nostra capacitat mobilitzadora i de mobilització, de la nostra
determinació, per això desitgem que aquest 11 de setembre sigui un èxit
espatarrant com ho han estat els anteriors, on s’hi llegeixi de forma clara la
nostra unitat popular per poder votar, una sola veu per guanyar la nostra
sobirania, sense escletxes i sense tutors. Catalunya té dret a votar i ha de
votar.
