En diuen eficiència i no ho és

La Laia arriba amb el tren de les 9, s’ha llevat molt d’hora però encara té els llençols enganxats i ens diu que ha estat a punt de perdre el tren perquè el metro de Barcelona no funcionava prou a l’hora. Li ha tocat córrer però encara tenim uns minuts per fer un cafè i repassar les notícies de la premsa d’avui.
Hem quedat a l’Hostipal Arnau de Vilanova a les deu i ens ve a rebre l’Anna Ariño, ex presidenta de personal i delegada de CCOO des de fa molts anys. L’Anna ens porta a la primera planta i ens fa passar cap als despatxos del sindicats. Mentre esperem la resta de delegats sindicalistes (UGT, SATSE, SAE i CESIF), d’entrada ja veig el tipus de cambres on els tenen apartats, penso que potser les sales eren antics closos de Raig X sense finestres ni cap tipus de ventilació. Els sostres són baixos i em provoca una certa claustrofòbia anar fins l’habitació del fons que és la pròpia sala de reunions.
El lloc on estem ubicats dóna peu a pensar que hi anem a conspirar però el cert és que només volem saber de primera mà quines són les conseqüències de l’aplicació dels “criteris d’eficiència” a la sanitat, per part del recent estrenat govern de CIU. D’entrada la sensació dels sindicalistes és d’angoixa, es tanquen 124 llits dels 400 operatius i també es clausuren quiròfans, si no n’hi ha prou, ja s’han acomiadat treballadors/es tot al•legant que aquests no eren necessaris. A l’habitació hi ha poc aire i cada cop van arribant més sindicalistes, tots volen parlar i desfogar-se pel que ens expliquen atropelladament la situació de preocupació dels treballadors/es.
Tant el personal de l’Arnau com el del Santa Maria es queixa de la seva precarietat laboral ja que la pèrdua de llocs de treball per acomiadament de personal interí està retardant les intervencions mèdiques i afectant la qualitat assistencial. A més es dóna el cas específic, que l’hospital Arnau ja tenia pocs metges per una ràtio de pacients molt elevada, més que en altres hospitals catalans.
És una greu problemàtica que a partir d’ara els criteris que imperin a la sanitat pública no siguin ni la qualitat de l’atenció ni la professionalitat sinó el sol criteri de “la pela”. Això a vostè, estimat lector/a, li afecta directament, entre moltes altres coses patirà les ordres estrictes d’escurçar el seu ingrés a l’hospital, és a dir, si abans el metge/sa no el feia fora del llit fins que estava convençut que vostè no tindria cap recaiguda, ara l’han de fer fora tan si el metge hi està d’acord com si no. Aquest criteri, diuen, abaratirà el cost de les hospitalitzacions però ningú pensa que si vostè torna a recaure, en comptes d’una vegada, l’hauran hagut d’ingressar dues i que per tant el cost serà el doble. Per tant, on és l’eficàcia? Jo, sincerament, no me’l crec pas aquest argument. Continuem amb la política de pa sucat amb oli que té un objectiu final molt clar: el col•lapse de la sanitat pública per a la reactivació econòmica i el benefici de la sanitat privada.
I és clar, en explicar i fer preguntes al govern de CIU a nivell parlamentari davant la situació d’angoixa del personal i dels usuaris/es, el govern amb la irresponsabilitat de sempre ens diu que pilotes fora, que la culpa encara és del tripartit, mentre per la seua banda el conseller de sanitat Boi Ruiz, ex dirigent de la Unió Catalana d’Hospitals (un organisme que aplega només les empreses que fan negoci amb la sanitat), els aconsella que davant les retallades “es facin d’una mútua privada”. El que no diu després d’aquesta frase és que com més creixin les mútues privades més creixerà la seva butxaca i el seu somni de convertir en un negoci privat allò que els catalans ens hem guanyat amb el nostre esforç fiscal.
Així és que no és només l’Estat Espanyol el que ens roba, a casa nostra també en tenim de lladres i cal que estem alerta. O és que algú li ha retornat les seves cotitzacions a la seguretat social per poder-se pagar còmodament aquesta mútua famosa de la que parla Ruiz?. Quan els de CIU diuen que no hi ha alternativa a les retallades, menteixen deliberadament. El que fa CIU no és retallar la sanitat pública sinó destruir-la, deixar-la sota mínims per una qüestió absolutament ideològica. Senzillament hi creuen ben poc en la sanitat pública catalana però sí creuen necessari convertir en negoci tot allò que toquen. I si vostè no té diners per pagar-se una mútua, doncs “espavila que passen quintos”, diuen al meu poble.
M’imagino que es deu preguntar què hi podem fer en tot això, doncs d’entrada no acceptar-ho i expressar el nostre rebuig de la manera que més ens escaigui: escrivint, manifestant-nos, indignant-nos, reunint-nos, votant o cridant contra les mesures actuals. En cap cas però no ho facin pagar a cap dels seus metges que no en tenen cap culpa, i a més, l’única cosa que aconseguiran és que l’atenció cap a la seva malaltia sigui encara molt pitjor del que ja és ara.

Periodisme real ja!

Hi ha un debat de vital importància que em preocupa i molt, aquest debat el trobo a faltar arreu. Sembla que hi ha un silenci general que l’empara perquè ni tan sols l'he trobat en els documents de “demandes de mínims” treballats a les places on s’hi han assentat els indignats/es darrerament. Què passa que ningú parla de l’ètica en la comunicació de la informació? Ahir mateix a RTVE escoltava un dels pocs debats sobre ètica periodística presenciats al llarg de la meva vida i vaig pensar, quina raresa! Per aquest motiu no vaig dubtar ni un segon a escriure sobre el tema.

No és una problemàtica gens baladí tenint en compte que més enllà de tota la literatura que pugui haver -hi sobre comunicació, tot el que sabem sobre política, canvis econòmics i socials ens arriba a través dels mitjans.  Però, estem segurs i segures de que tot el que llegim i escoltem és verídic sempre? Podem afermar que no hi ha cap grup econòmic o polític darrera d’un mitjà i de la informació que ens empassem?

El periodisme dels darrers temps ha canviat per a bé i per a mal.  Per un costat, s’ha desprestigiat injustament, al meu entendre,  tot el que fa referència a canals públics  amb el pretext de que en aquest context tot està manipulat per la política i es coarta la “llibertat” periodística, mentre que  per l'altre, s’han sobrevalorat els mitjans privatitzats al·legant que aquests tenen una independència absoluta. Independència de què i de qui? Podem garantir que  són periodistes els que treballen als mitjans privats? Alguns ho deuen ser, altres em temo que no en tenen res però tampoc els ho caldria demostrar, pel mateix fet d'ésser privats.

La filosofia de qui defensa els mitjans privats desprestigiant els públics, es basa en el “qui paga mana” i al meu mitjà jo hi faig sortir el que em dóna la gana i és legítim, mentre que  es malmeten les televisions públiques tot explicant que en aquestes només hi surt  el que consdiera oportú el grup polític que governa i el periodista no pot fer i desfer a l’ample.  Ara bé,  em temo que aquest anàlisi és excessivament simple i no indaga en la qüestió de fons.
Així  per exemple, d'entrada ningú parla de la responsabilitat social. Qualsevol empresa privada ha de saber que té una responsabilitat envers la societat o el medi ambient,  és a dir, no tot s’hi val en nom de la privacitat però el grau de responsabilitat depén directament de la seva legilslació. Per resumir-ho la responsabilitat social  garanteix que no val a fer mal a ningú ni al nostre entorn per treure'n un benefici econòmic.  En afegit, òbviament els mitjans privats són els més fàcilment comprables, són negocis privats a l’abast de qualsevol butxaca omnipotent. La manca d'obligatorietat per una responsabilitat social i la dependència econòmica per subsistir, o fer-se d'or, són factors que  no ajuden en cap cas a respectar l’ètica periodística, tampoc a fer ús del codi deontològic de la professió. 

Davant l’evidència m’esgarrifo, n’hi ha que no necessiten ni contrastar les fonts. No fa massa algun mitjà d’aquests va fer sortir la fotografia d'Ossama Bin Laden ja difunt, més tard es va saber que era una imatge trucada, i què? no passa res, els efectes a nivell social que això hagi pogut tenir no són responsabilitat del mitjà sinó del que s’ho ha cregut. És clar, si a vostè el banc li ha fet creure que podia pagar un crèdit còmodament i que els interessos no variarien i després ho fan, és culpa seva, perquè s’ho ha cregut. Si a vostè el desnonen i el fan fora de casa amb un deute de per vida, és culpa seva, perquè va fer la hipoteca...  en definitiva què s’ha cregut vostè? Calli i miri endavant que si vostè és ruc o no ha tingut l’educació que mereix, és culpa seva i només seva.

Aquesta és la filosofia liberal i neoliberal, la de sempre però aplicada als mitjans de comunicació, més ferotge que mai i amb un poder incalculable. Concretament la comunicació és el quart poder mundial, diuen, però veig diàriament que va estretament lligada als màxims poders financers, econòmics i polítics pel que podríem dir que és un poder transversal que passa massa sovint per sobre dels interessos socials atenent  sempre a interessos privats. És casualitat que hagi pesat tant en la consciència de la gent que la crisi és culpa de tots/es i per això ens hem d’estrènyer el cinturó?  Qui està creant la nova consciència d'estalvi de diners? Ni més ni menys que els mateixos que l'incitaven a gastar i a demanar crèdit no fa pas massa temps (bancs i financeres). Pel que fa als mitjans, només cal fixar-se en qui patrocina un mitjà o un altre, quines empreses hi ha  darrera o quins grups de poder per saber de quin peu calçarà el mitjà en qüestió, és a dir, “dime con quien vas y te diré quien eres”.  

Personalment m’estimo més mirar un canal públic de televisió, no sempre la informació és imparcial certament, però almenys sé que hi ha organismes i consells socials que vigilen  de més a prop el periodisme i les seves tendències polítiques i econòmiques (tots lels periodistes les hi tenen, i és ben normal, és ben difícil desfer-se de la pròpia subjectivitat). Conclusivament, de la mateixa manera que necessitem organismes per vigilar els nostres governants també en necessitem  per vigilar qui manipula la informació i com.

En aquests organismes, com el Consell de l'Audiovisual de Catunya, hi ha diferents grups de professionals, cap d'ells és imparcial  però tenen criteris tant diversos que com els de la plaça de Ricard Vinyes, han d’arribar a acords de mínims, a  consensos, els quals posteriorment provoquen que aquests mitjans acompleixin uns mínims ètics i de qualitat de comunicació de la informació. Com la democràcia actual, aquests mecanismes de vigilància de la informació són encara insuficients i novells, haurien de créixer i millorar molt més, ser més plurals pel que fa als seus integrants. Per aquest motiu caldria escoltar molt més els professionals de la comunicació i deixar-los participar més del que ara ho fan, així com els espectadors/es, les entitats socials del Tercer Sector, les empreses, els sindicats, les tietes, les padrines etc... A mecanismes com el CAC, els cal encara molt perfeccionament però crec que podrien ser l'embrió d'un projecte de comunicació de la informació molt més just i equitatiu socialment.