Periodisme real ja!

Hi ha un debat de vital importància que em preocupa i molt, aquest debat el trobo a faltar arreu. Sembla que hi ha un silenci general que l’empara perquè ni tan sols l'he trobat en els documents de “demandes de mínims” treballats a les places on s’hi han assentat els indignats/es darrerament. Què passa que ningú parla de l’ètica en la comunicació de la informació? Ahir mateix a RTVE escoltava un dels pocs debats sobre ètica periodística presenciats al llarg de la meva vida i vaig pensar, quina raresa! Per aquest motiu no vaig dubtar ni un segon a escriure sobre el tema.

No és una problemàtica gens baladí tenint en compte que més enllà de tota la literatura que pugui haver -hi sobre comunicació, tot el que sabem sobre política, canvis econòmics i socials ens arriba a través dels mitjans.  Però, estem segurs i segures de que tot el que llegim i escoltem és verídic sempre? Podem afermar que no hi ha cap grup econòmic o polític darrera d’un mitjà i de la informació que ens empassem?

El periodisme dels darrers temps ha canviat per a bé i per a mal.  Per un costat, s’ha desprestigiat injustament, al meu entendre,  tot el que fa referència a canals públics  amb el pretext de que en aquest context tot està manipulat per la política i es coarta la “llibertat” periodística, mentre que  per l'altre, s’han sobrevalorat els mitjans privatitzats al·legant que aquests tenen una independència absoluta. Independència de què i de qui? Podem garantir que  són periodistes els que treballen als mitjans privats? Alguns ho deuen ser, altres em temo que no en tenen res però tampoc els ho caldria demostrar, pel mateix fet d'ésser privats.

La filosofia de qui defensa els mitjans privats desprestigiant els públics, es basa en el “qui paga mana” i al meu mitjà jo hi faig sortir el que em dóna la gana i és legítim, mentre que  es malmeten les televisions públiques tot explicant que en aquestes només hi surt  el que consdiera oportú el grup polític que governa i el periodista no pot fer i desfer a l’ample.  Ara bé,  em temo que aquest anàlisi és excessivament simple i no indaga en la qüestió de fons.
Així  per exemple, d'entrada ningú parla de la responsabilitat social. Qualsevol empresa privada ha de saber que té una responsabilitat envers la societat o el medi ambient,  és a dir, no tot s’hi val en nom de la privacitat però el grau de responsabilitat depén directament de la seva legilslació. Per resumir-ho la responsabilitat social  garanteix que no val a fer mal a ningú ni al nostre entorn per treure'n un benefici econòmic.  En afegit, òbviament els mitjans privats són els més fàcilment comprables, són negocis privats a l’abast de qualsevol butxaca omnipotent. La manca d'obligatorietat per una responsabilitat social i la dependència econòmica per subsistir, o fer-se d'or, són factors que  no ajuden en cap cas a respectar l’ètica periodística, tampoc a fer ús del codi deontològic de la professió. 

Davant l’evidència m’esgarrifo, n’hi ha que no necessiten ni contrastar les fonts. No fa massa algun mitjà d’aquests va fer sortir la fotografia d'Ossama Bin Laden ja difunt, més tard es va saber que era una imatge trucada, i què? no passa res, els efectes a nivell social que això hagi pogut tenir no són responsabilitat del mitjà sinó del que s’ho ha cregut. És clar, si a vostè el banc li ha fet creure que podia pagar un crèdit còmodament i que els interessos no variarien i després ho fan, és culpa seva, perquè s’ho ha cregut. Si a vostè el desnonen i el fan fora de casa amb un deute de per vida, és culpa seva, perquè va fer la hipoteca...  en definitiva què s’ha cregut vostè? Calli i miri endavant que si vostè és ruc o no ha tingut l’educació que mereix, és culpa seva i només seva.

Aquesta és la filosofia liberal i neoliberal, la de sempre però aplicada als mitjans de comunicació, més ferotge que mai i amb un poder incalculable. Concretament la comunicació és el quart poder mundial, diuen, però veig diàriament que va estretament lligada als màxims poders financers, econòmics i polítics pel que podríem dir que és un poder transversal que passa massa sovint per sobre dels interessos socials atenent  sempre a interessos privats. És casualitat que hagi pesat tant en la consciència de la gent que la crisi és culpa de tots/es i per això ens hem d’estrènyer el cinturó?  Qui està creant la nova consciència d'estalvi de diners? Ni més ni menys que els mateixos que l'incitaven a gastar i a demanar crèdit no fa pas massa temps (bancs i financeres). Pel que fa als mitjans, només cal fixar-se en qui patrocina un mitjà o un altre, quines empreses hi ha  darrera o quins grups de poder per saber de quin peu calçarà el mitjà en qüestió, és a dir, “dime con quien vas y te diré quien eres”.  

Personalment m’estimo més mirar un canal públic de televisió, no sempre la informació és imparcial certament, però almenys sé que hi ha organismes i consells socials que vigilen  de més a prop el periodisme i les seves tendències polítiques i econòmiques (tots lels periodistes les hi tenen, i és ben normal, és ben difícil desfer-se de la pròpia subjectivitat). Conclusivament, de la mateixa manera que necessitem organismes per vigilar els nostres governants també en necessitem  per vigilar qui manipula la informació i com.

En aquests organismes, com el Consell de l'Audiovisual de Catunya, hi ha diferents grups de professionals, cap d'ells és imparcial  però tenen criteris tant diversos que com els de la plaça de Ricard Vinyes, han d’arribar a acords de mínims, a  consensos, els quals posteriorment provoquen que aquests mitjans acompleixin uns mínims ètics i de qualitat de comunicació de la informació. Com la democràcia actual, aquests mecanismes de vigilància de la informació són encara insuficients i novells, haurien de créixer i millorar molt més, ser més plurals pel que fa als seus integrants. Per aquest motiu caldria escoltar molt més els professionals de la comunicació i deixar-los participar més del que ara ho fan, així com els espectadors/es, les entitats socials del Tercer Sector, les empreses, els sindicats, les tietes, les padrines etc... A mecanismes com el CAC, els cal encara molt perfeccionament però crec que podrien ser l'embrió d'un projecte de comunicació de la informació molt més just i equitatiu socialment.