Lo territori per qui l'estima

tVet aquí una vegada uns joves i uns no tant joves que arran de l’aprovació del VI Plan de Residuos Radioactivos elaborat per Enresa al 2006, van començar a percebre el perill de que tots els residus nuclears de l’Estat Espanyol podien fer cap a Ascó o en el seu defecte a Vandellòs.

Aquests valents i valentes van decidir organitzar-se com a plataforma civil per tal d’aturar aquesta controvèrsia, d’aquesta organització en dirien Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya. Els seus integrants tenien molt clar que no deixarien embrutar més el territori, que ja no es deixarien enganyar més per un grapat de calers ni tampoc hipotecar la seva salut ni  la de la seva gent, a costa de que uns empresaris que formen part d’un poderosíssim  lobby, com és el de les nuclears, omplissin més les seues butxaques podrides de  tants diners.

La feina feta durant tots aquests anys a cops semblava perduda i l’escepticisme sovint apareixia al seu voltant: “això no ho aturareu”, “ja està decidit i no hi ha res a fer”,  però la quantitat d’arguments i la proliferació d’ajuntaments i consells comarcals que votaven mocions en contra del cementiri nuclear, cada cop eren més grans i més nombrosos. Tenien un suport clar per part de la ciutadania així com de la majoria de partits polítics catalans però aquest suport no era fruit de la gratuïtat sinó de la coordinació, insistència i constància de la pròpia CANC.

Durant 5 anys la Coordinadora no s’ha cansat de denunciar i protestar a través de concentracions, comunicats, rodes de premsa i manifestacions,  la manca de transparència i la manipulació constant de la informació per part de l’Ajuntament d’Ascó i l’AMAC. Així mateix ha denunciat la contradicció de que Ascó es pronunciés com a candidat per acollir el cementiri de residus sense que cap partit polític del municipi ho portés al programa; ha comprovat que els terrenys oferts per l’Ajuntament d’Ascó eren absolutament inadequats i perillosos tenint en compte els altres candidats espanyols a acollir el cementiri; ha demostrat la manipulació de dades sobre els suposats beneficis econòmics que aportaria la instal·lació d’aquesta infraestructura al territori o els llocs de treball que crearia; ens ha recordat l’elevat nivell de pobresa al que estan sotmesos els territoris nuclearitzats per la manca de competitivitat i la pèrdua constant de població. 

A conseqüència de l’evidència de la informació el suport  a la CANC ha anat creixent a mesura que han passat els anys, no només les institucions públiques i els partits polítics s’han mostrat en contra d’acollir tots els residus nuclears de l’Estat Espanyol sinó que també s'hi han adherit entitats ecologistes, econòmiques, socials i educatives.  Concretament es van presentar més de 7.000 al·legacions en contra i  al Ministerio de Industria s’hi van fer arribar més de 10.000 signatures.

Contradictòriament encara n’hi ha que diuen que “els del sí” o la candidatura d’Ascó era àmpliament recolzada per la ciutadania, però els fets demostren que en cap moment ha existit una plataforma ciutadana per recolzar aquesta candidatura, tampoc manifestacions a favor ni tan sols una mínima organització que demostri que aquest recolzament és efectiu i verídic.

El passat 31 de desembre el Consell de Ministres anunciava que es determinava la candidatura de Villar de Cañas com la més idònia per a la instal·lació, això no és cap casualitat ja que tècnicament no era una de les més ben valorades. Òbviament la feina feta per la CANC i aquesta àmplia oposició al cementiri a Catalunya ha fet que el PP prengués una decisió política “a favor” de Castella la Manxa.

Encara hem d’estar alerta de possibles canvis d’opinió però no obstant la feina feta ja està donant el fruit esperat per tots i totes les que estimem el nostre territori. Els fets ens demostren que l’organització civil i política per salvar la Catalunya profunda d’especuladors i/o de gent només enlluernada pels diners, sovint és molt útil i efectiva. Aquesta és una lliçó que hem d’aprendre tots plegats i alhora és un incentiu per continuar lluitant i mantenir-nos salvaguardats d’empresaris ambiciosos despreocupats per la nostra salut i el medi ambient. Només d’aquesta manera podrem construir i planificar el nostre desenvolupament  a través d’una economia sostenible, justa, neta i diversificada.

Les més sinceres felicitacions a la CANC i la gent que defensa lo nostre territori.

Solidaritat i canvi de sistema econòmic

Les llums de Nadal ja estan penjades de nou als carrers de la ciutat de Lleida i als pobles de la província. En aquesta època de l’any comencen a proliferar tot de tòpics al voltant de la festa i un d’ells és el nostre esperit solidari envers el sector més marginal de la nostra societat. Òbviament fa una certa ràbia que la gent pensi només en els més desafortunats i les persones sense sostre quan arriba aquesta època i no siguin capaços/es de sostenir-ho durant la resta de l’any però ben pensat, val més això que res i no penso desaprofitar l’ocasió i l’entendriment del cor de la nostra gent, per burxar-hi una mica més. Digueu-me oportunista.

El meu missatge va més enllà de quatre carantoines als més pobres si més no, ja que la manera  de pensar-hi de molta gent malauradament  va sempre encaminada a la caritat o a l’obsequi i gairebé mai es pensa en el problema estructural i del sistema econòmic que fa que totes aquestes persones que han perdut la seva llar no només existeixin, sinó que a més continuïn creixent en època de crisi.

Dins la pobresa hi ha diferents nivells, el més paradigmàtic de tots són les persones sense sostre, concretament a Lleida ciutat ara ja en són 79 i s’estima que el nombre anirà augmentant substancialment. No obstant, en aquest àmbit es fa estrany parlar de xifres perquè sovint deshumanitzen la qüestió, m’estimo més que ens imaginem tan sols el que suposa viure sense casa, sense menjar, sense família ni afecte en mig d’una ciutat plena de gent que  quan jaus a terra, et mira amb ulls estranys mentre passegen pels carrers amb la seva bossa del Zara, del Cortefiel o pitjor encara de l’Adolfo Domínguez.

Davant aquesta situació ens estranya que aquestes persones, que prèviament ja han passat per tot un procés d’aïllament social, pèrdua de valors, afectes i treball, desenvolupin addiccions i malalties mentals. Fins i tot he arribat a sentir dir a algun desaforat del PP que són persones que “busquen la marginalitat i que ja eren malaltes mentals abans i que no s’hi pot fer res”. Quina manera d’espolsar-se les puces de sobre!

Les retallades dins els serveis socials també han afectat el Tercer Sector, que com bé sabeu són les entitats de Lleida que acullen aquestes persones i que no només les acullen sinó que tenen tot de plans i protocols per mirar de reinserir-les socialment. Donen caritat sí, però també fan acció social. Sens dubte una gran feina que  cada cop compta menys amb el suport de l’administració i dels finançadors privats, generalment bancs i caixes.

Bancs i Caixes??!!, permeteu-me que us digui que aquest funcionament social és absolutament pervers. El capitalisme crea exclusió social en si mateix perquè només enforteix els que ja han nascut en una bona família o han pogut fer diners a base d’especular.  El nostre sistema es basa en una falsa meritocràcia que ens diu que qui més s’eforçarà o qui més “mèrits” acumularà és qui més beneficis obtindrà. Fals, absolutament fals. Hi ha persones que a cada minut i sense moure’s del sofà estan guanyant una quantitat obscena de diners mentre altres, farts d’acotxar el llom durant dotze hores, alguns amb una formació considerable i ficant-hi tota la intel·ligència del món, no arriben als cinc cents euros mensuals. Li podeu preguntar al senegalès que viu a casa meua què en pensa de la meritocràcia i veureu com esclata una rialla radiantment blanca i lluminosa enmig la seva cara fosca. Bàsicament es pixarà de riure per no plorar.

Si n’és de pervers aquest sistema que fins i tot té dissenyats els seus plans de “lluita contra la pobresa” en diuen, que bàsicament consisteixen en donar quatre duros per cooperació i per pal·liar l’efecte del capital sense bellugar mai ni un dit per canviar la base social i econòmica que permeti començar a eradicar d’una vegada i per totes aquesta caritat, per passar a un veritable empoderament de totes les persones sense excepció.

No em mal interpreteu però, tampoc es tracta de deixar de banda el nostre esperit solidari. Quan treballava al Marroc com a cooperant m’esglaiava davant alguns dels meus companys de professió perquè li negaven ajuda a una persona discapacitada sense sostre que només demanava menjar. La seva justificació era precisament que calia canviar el sistema econòmic i no donar caritat però compte amb això perquè tampoc s’hi val. Cal continuar sent solidaris amb les persones que avui no tenen les necessitats cobertes i finançar les entitats que treballen de forma organitzada i efectiva per pal·liar els efectes del capitalisme, però sense perdre de vista que sense un canvi del sistema polític i econòmic serà impossible sortir d’aquest atzucac.

A efectes pràctics i per donar un exemple, no ens podem creure els partits polítics que voten en contra de la dació en pagament  (PP, CIU i PSOE) i que han permès que a Catalunya més de 50.000 famílies hagin estat desnonades amb el risc de que acabin al carrer, els prenguin els fills i s’endinsin en una roda imparable de problemàtiques socials. Si aquestes persones poguessin continuar vivint a casa seva i reconvertir la seva hipoteca en un lloguer social, imagineu-vos quants diners ens estaríem estalviant a l’administració en prestacions socials, centres d’acollida de menors, albergs municipals etc... No permetem més que aquests partits ens diguin que les retallades són inevitables quan són ells mateixos els responsables d’estar generant tot de problemàtiques socials i despeses a l’administració per no voler fer les coses ben fetes. I fer les coses ben fetes senyors/es, no és ajudar els bancs i els mercats, sinó empoderar els ciutadans/es.