Preu sant pels reis i pels senyors

Diu una cançó de la Troba Kung-Fú que qui més té a més de tenir el que té, el conviden sempre i li afegeixen privilegis, i en canvi, qui menys verderols acumula, sempre paga el seu i el de la resta. Té més raó que un sant aquest Joan Garriga, és més,  aquest exemple tant serveix en les esferes més altes de l’economia i la política, com a petita escala en la vida quotidiana de les persones.

Fixem-nos en els darrers aldarulls ocasionats pels estudiants a Londres en assabentar-se que el partit dels Laboristes havia votat a favor d’una reforma en el sistema educatiu que triplicarà el cost de la matrícula universitària. Aquesta traïció política de l'esquerra edulcorada, és un clar exemple de covardia davant les classes més altes que blinden els seus privilegis en veure’s amenaçat l’Estat del Benestar. De la nova retallada, o bé hauríem de dir, d'aquest nou furt a la ciutadania, se'n deriva que l’educació ja no és un bé públic ni un dret sinó un privilegi que només es podran permetre les classes més adinerades i els talentosos/es, si és que es manté el sistema de beques.

A Espanya (i la mateixa línia duu el nou govern català) les directrius també són molt clares:  preu sant i barra lliure per als bancs, per al sistema financer, per les grans corporacions i capitals, incentius per a poderosos per a que facin créixer l’economia (me’n ric a boca plena). Per altra banda que paguin la festa dels primers i els plats trencats de la crisi els treballadors/es, els i les pensionistes i les mestresses/os de casa que hauran d’ocupar-se d’un Estat del Benestar inexistent. De segon, imposicions de fiscalitat no progressiva sinó per a tots igual independentment de si es cobra 300 o 3.000€ amb l’increment de taxes desiguals com l’iva. I de postres... pastís de coulant de xocolata per als reis i per als senyors, abaixant-los-hi els impostos, o eliminant-los, com vol fer CIU amb el de successions.

En la nostra vida quotidiana passa exactament el mateix, els diners criden els diners i si no en tens tot et surt sempre més car. Quan tens capital, el pots estalviar en un compte corrent que et doni interessos, si no el tens, acabes treient-los del compte per tal de que aquests interessos no te’ls cobrin i et deixin més pelat del que estaves.
Sovint no pots ni comprar-te un abonament de 100€ per a que et facin descompte al tren perquè no els tens i et veus obligat a adquirir bitllets d'un sol ús, pel que acabes contribuint més que qui es pot permetre pagar un abonament tot de cop, i així en infinites ofertes del nostre sistema de consum per qui pot fer grans compres. Per més inri si ets adinerat i famós, ambdós conceptes força lligats, et reserven les zones VIP en els millors restaurants i et fan ofrenes i menús especials sense necessitat de deixar un euro només perquè facis publicitat del local, si tens la butxaca buida i et veuen comptar els cèntims a l’hora de pagar la factura o demanar el plat menys car, et miren amb mala cara i si poden encara t’hi afegeixen un plus perquè no els aportes cap publicitat de cap tipus i sí molta nosa.

Em pregunto si han canviat gaires coses d’aquest antic i ronyós sistema feudal, piramidal, en el que els senyors se servien dels seus vassalls per enriquir-se i per mantenir els seus privilegis. Si és ben cert que el creixement en la darrera meitat de segle havia proporcionat una majoritària classe mitja i treballadora, també és obvi que les retallades de drets i dels pocs privilegis dels que gaudia aquesta classe popular són la bossa de monedes d’or amb les que pagarem els “nostres senyors”. D’aquesta manera i amb una mica de sort, pot ser ens continuïn deixant viure en algun corral i treballant alguna terra com a jornalers, i encara gràcies, ja que d’aquí poc els sentirem dir que tenir casa i feina és un gran privilegi que només pot tenir aquell qui s’ho ha guanyat. Quina serà la propera sorpresa? Trobar-me de cop i volta un tio al meu llit dient-me que té dret a lus primae noctis (dret de pernada)? Per ventura que aquesta primera nit, ja fa temps que va passar.