In nomine patri Angel Ros

Tot just després de l’Aplec i amb cara de ressaca, els que encara mantenim el privilegi de tenir una feina, hem anat a treballar, amb un cansament més acusat que el del divendres segurament. Per desvetllar-nos però, ni cafè ni punyetes, res més efectiu que agafar el Segre per seguir la vida i miracles d’Àngel Ros.

Així mentre la setmana passada el veiem entaforat en una avioneta, aquesta cop l’hem descobert assegut al costat del Bisbe amb una vara a la mà, posant per sobre el protocol abans que els valors de la laïcitat o el que li pertoca a una institució pública d'aquest país que es declara constitucionalment aconfessional. El paer en cap ha quedat ben retratat com a conservador catòlic que és, ja que a pesar de que el PSOE ha fet per primer cop des de fa anys un moviment d’esquerres, el nostre Alcalde no s’hi ha volgut sumar, i ara diu que no presentarà ni recollirà cap moció per a que l’Església pagui l’IBI ni altres taxes que li correspondria com un contribuent més de l’Estat. Després ens faran creure que no tenim diners a l’administració i que ens hem d’estrènyer el cinturó!

El 31 de desembre es va fer efectiu el Reial Decret per augmentar l’IBI a la ciutadania posant-hi l’excusa de la crisi de rerefons però això no és així per a l’Església catòlica, la qual probablement sigui el propietari immobiliari més important del país, més que algunes empreses de la construcció. Les institucions eclesiàstiques a més, gaudeixen de la mateixa prestació de serveis públics i es ben sabut que ara mateix els ajuntaments estan patint les conseqüències d’una baixada d’ingressos important que no els permet sufragar les dificultats econòmiques que avui pateixen moltes famílies. No voler-li cobrar l’IBI a l’Església catòlica davant la política d’austeritat que patim per part del PP i de CIU, és un insult a la ciutadania d’aquesta ciutat.

Amb el cobrament de l’IBI a l’Església es calcula que es podrien recaptar més de 3.000 milions d’euros arreu de l’Estat, som conscients de quants quiròfans, CAPs i serveis sanitaris s’haguessin pogut mantenir amb tres mil milions? És només un exemple per no parlar de l’educació i dels centres escolars.

En primer lloc cal instar al Congrés dels Diputats a que dins la Llei d’Hisendes Locals suprimeixi el punt on s’eximeix de l’IBI a l’església catòlica i altres confessions religioses, les quals tot i que no solen ser propietàries dels seus locals, també han de pagar, per descomptat. El mateix han de fer els partits polítics que són propietaris de béns i immobles, contribuint amb la part que els correspon i d’una manera escalonada, a l’administració pública de tots. Que cadascú pagui en funció del que té i si hi ha una institució que té i molt en aquest país, no és ni més ni menys que l’Església catòlica.

També seria necessari que el senyor Ros, demani a l’Estat que es deroguin els acords amb la Santa Seu, especialment i en aquest cas el d’Assumptes Econòmics i que la Paeria elaboriés un cens dels béns i immobles rústics i urbans que estan censats i registrats a nom de l’església catòlica i altres confessions i així, avaluar el cost que suposa  per als lleidatans/es que aquestes institucions no estiguin pagant el que els pertoca.

Senyor Alcalde, m’és igual si li porta la contrària al seu partit “suposadament” laic però el que no m’és igual és que les seves creences religioses i particulars estiguin interferint en la presa de decisions que han d’afavorir el conjunt de la ciutadania de Lleida. Primer de tot els ciutadans/es i després la seva fe.

No volem caritat senyor Mas, volem ocupació

Ahir vam veure com unes 20.000 persones, entre les quals hi havia 1.200 lleidatans/es,  es manifestaven a Barcelona per plantar cara al govern d’Artur Mas. Sentim vergonya senyor Mas, sentim cada dia més i més indignació perquè ara ja sí que sí, ens han tocat la part més tendra del moll de l’ós amb la que ja fa dies que potineja, ens han tocat les persones més indefenses i vulnerables de la nostra societat, els discapacitats/es i les persones que pateixen trastorns mentals.  Això sí que no!

La retallada, que és del 56% del pressupost destinat a persones amb discapacitat, s’ha reduït gairebé a la meitat posant en risc els llocs de treball d’aquestes persones a través dels CET (Centres Especialitzats de Treball), que concretament a la província de Lleida donen feina a 613 persones i a 180 professionals que s’ocupen d’educar i reinserir aquest col·lectiu. Els discapacitats/es i les seves famílies, no volen rebre ajuda assistencial sinó guanyar-se les garrofes per sentir-se una peça més de la nostra societat, volen ser homes i dones normalitzades que a pesar de les seves limitacions, treballin amb responsabilitat i garantint la màxima qualitat en el seu servei.

En donar la notícia sobre la massiva manifestació d’ahir, seguidament TV3 la va precedir d’una notícia sobre un bon senyor que havia decidit donar el seu temps i els seus diners a l’entitat Càritas, i en veure això ja no em vaig poder acabar el tros de pit de pollastre que em quedava al plat, se’m va remenar tot per dins, i és que la perversitat que suposa aquesta manera de donar les notícies i que segurament deuria passar-li per alt a molta gent en el seu distés dinar familiar de diumenge, és tan gran!

Per davant vagi que no tinc res contra Càritas, ans al contrari, la seva labor en aquests moments és fonamental i tan de bo poguessin comptar amb més recursos per poder pal·liar les retallades neoliberals més agressives mai vistes. No tinc res ni en contra de Càritas ni en contra del bon senyor que no em va deixar acabar-me el dinar sinó de TV3 perquè subliminalment ens va donar un missatge molt clar: “davant les retallades als discapacitats/es, la solució és que vostès ciutadans/es de Catalunya, es rasquin la butxaca i s’apiadin dels i  les més pobres donant almoina i donant el temps que els sobra amb il·lusió!”.

Olé tu! TV3, el canal públic per antonomàsia dels catalans/es, la que guardava encara certa qualitat en els seus continguts, la que comparada a les privades tenia més rigor alhora de donar les notícies (no sempre), la "nostra", des que ha canviat d’amos, s’ha posicionat al costat dels mercats i dels governs d’una manera descarada tot donant consentiment al desmantellament del nostre Estat del Benestar.

Ni els discapacitats/es, ni els professionals que treballen en els CET; ni els familiars d’aquest col·lectiu; ni molts partits polítics; ni les entitats del Tercer Sector i m’atreviria dir que una bona majoria de la societat, no compartim l’opinió d’aquest govern, tampoc compartim la dels mitjans de comunicació, no volem caritat ni beneficència sinó que el que volem i necessitem per ser persones autònomes i lliures, és un treball estable i de qualitat.

Aquesta exigència per tant, no va en detriment de les entitats del Tercer Sector, que fan una gran tasca i és important que continuïn existint i ara més que mai davant el panorama que tenim. Malgrat tot ni els discapacitats/es ni les que no ho som, no volem ajuda assistencial, no necessitem la compassió de TV3, ni la compassió dels rics, ni la del nostre govern, el que volem és sentir-nos realitzats amb la nostra feina, donant un servei a la societat a diari, produint i fent créixer el nostre entorn d’una manera sana i sostenible, sense opulències i amb igualtat de condicions per a tots/es.

Un futur hipotecat per a la Vall de Tost

Fa uns dies la bona gent de Lo Riu Roig de l’Alt Urgell ens va convidar a la Vall de Tost per a que coneguéssim de ben a prop el futur que els espera. Veient com n’està d’avançada la qüestió diríem que el futur no és pas de color verd esperança ni verd natura, sinó més aviat d’un gris polsós que és el color que prendrà la Vall de Tost quan sigui sobrexplotada per l’empresa Knauf.

Aquesta associació no va sorgir d’una voluntat “nimbista” sinó que els seus objectius sempre han estat marcats per una volició de promoure accions que permetin el desenvolupament de Ribera d’Urgellet, respectant-ne el seu ric patrimoni, i defensant el territori de qualsevol projecte agressiu. Per tant és un associació creada en positiu i que pensa en alternatives d’activitat econòmica a banda de protegir-se d’empreses agressives per al territori, en aquest cas una empresa alemanya, els beneficis de la qual, en cap cas aniran a parar a la gent de la vall.

Aquesta ja és una zona de per se prou castigada per indústries relacionades amb la construcció i pateix una concentració d’abocadors i de graveres que no han comportat prosperitat ni riquesa per a la Ribera d’Urgellet i sí una progressiva destrucció del paisatge a banda de les molèsties de camions, brutícia, sorolls i el pitjor de tot, les voladures.

La gent de la vall és com el seu paisatge, homes i dones fetes a si mateixes i governades per elles mateixes però per desgràcia massa sovint intervinguts i espoliats per empreses externes i per alcaldes que es deixen festejar i hipotequen la terra pensant que els hi pertany.

Ara, la multinacional alemanya ha demanat permís per explotar durant trenta anys prorrogables (podrien ser seixanta), 622 hectàrees de la solana de Tost. Els anys es poden anar perllongant fins que s’exhaureixi el guix i tot quedi ben erm. Fins quan haurem de patir aquest tipus de sistema econòmic? Aquesta mentalitat de que la terra no té cap valor per si mateixa i que el que cal són empreses i inversions estrangeres sense mesurar-ne l’impacte?

Podríem fins i tot arribar a escoltar l’empresa i l’administració que vol regalar-li els permisos, si en època de crisi i austeritat aquesta activitat econòmica dugués llocs de treball o tingués un impacte econòmic positiu per a la comarca però és que ni tan sols a aquest argument es poden aferrar.

Si aquesta guixera l’administració no l’atura i no hi ha voluntat política per refrenar-la, les conseqüències per al medi natural seran greus i les conseqüències per al desenvolupament d’altres activitats econòmiques com la ramaderia, l’agricultura, el turisme rural de qualitat que ja hi existeixen a hores d’ara, també seran negatives. Desapareixeran espècies de flora i fauna endèmiques i les persones que hi viuen veuran ermades les seues pròpies feines. Calen més evidències per donar recolzament als bons propòsits de Lo Riu Roig i dir no a aquest improperi?