Capuletos i Montescos a la Vaga!

Ahir mentre esperava l’autobús sentia parlar unes senyores ben vestides i enjoiades sobre la vaga d’aquest dijous 29. Ja sé que escoltar les converses dels altres no és de bona educació però sovint ets tan a prop que es fa difícil resistir la temptació, sobretot si parlen d’un tema que m’interessa tant per la meva condició política i de classe social.

Les senyores es deien l’una a l’altra que la vaga no serviria per a res més que per fer un dia de festa i que l’adjectiu “vago/a” ja els esqueia bé a les persones que han decidit no anar a treballar per protestar davant la reforma laboral del PP. Em vaig indignar però estava massa cansada per discutir. De la manera què parlaven, també vaig entendre que els seus marit respectius deurien ser empresaris, i per l’ornamenta que duien vaig intuir que no eren petits comerciants precisament sinó empresaris influents de Lleida. Conseqüentment, segurament hagués malgastat saliva per no res.

Aquesta anècdota em va fer reflexionar i em va fer veure que no hem evolucionat pas tant des del segle XIX pel que fa a les diferències entre classes socials. La sociòloga Marina Subirats sap bé del que parlo perquè ella en fa un recull molt acurat en la seva darrera publicació Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Malauradament el discurs de classes ara torna a ser vigent i es torna a fer cada cop més evident amb els efectes de la crisi econòmica. Subirats explica que les classes burgeses cada cop s’empobreixen més i passen a ser treballadores mentre que les treballadores, corren el risc de caure en la misèria més absoluta. Això sí, aquest 1% de classe alta, la propietària del gran capital i la culpable en definitiva d’aquesta crisi, no perd mai ni un cèntim, és més, farà tot el sigui per no perdre’l i òbviament gairebé sempre hi té totes les de guanyar a no ser que entre tots/es els hi plantem cara. No és evident que nosaltres som molts/es més?!

Malauradament les classes treballadores, les més desafavorides, no sempre saben que en aquesta vaga ens hi juguem molt, tampoc sóc conscients de que ens volen imposar una reforma laboral inútil i injusta socialment. Sabem a més que els empresaris juguen amb la por d’aquestes classes, en definitiva, la por dels més febles, dels més desinformats i els amenacen amb el seu lloc de treball en cas de voler sumar-se a la vaga. La mateixa coacció decimonònica de sempre.

Per aquest motiu les classes més informades i formades, que de vegades coincideixen amb les més burgeses (altres no), també és important que se sumin a la vaga i a la manifestació. En definitiva cal que tothom sigui de la classe que sigui, ajudi a paralitzar el país deixant de treballar, d’estudiar, de consumir i demostrant als més poderosos/es, quin és el nostre poder quan ens unifiquem i posem en risc la producció del país.  Si aconseguim paralitzar la producció i l’activitat, per variar no serem nosaltres els coaccionats/es i els acovardits/es sinó aquest 1% de classe alta i el govern de l’Estat. Per un cop a la nostra vida... per què no girem la truita?

Gent sense casa i cases sense gent

El primer cop que els vaig conèixer va ser en una de les assemblees de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Lleida. Eren un grup molt heterogeni entre autòctons i immigrants, n’hi havia de ben vestits i vestits a seques, hi vaig reconèixer gent del 15-M i també gent que portava el drama i la por als seus ulls, temença causada per l’amenaça del desnonament.

Al cap de poca estona de ser-hi ja m’hi vaig sentir agust perquè no sabien qui era i em miraven com una més, així hauria de ser sempre. Sense fer diferències em van convidar a fer pinya en les seues intervencions per aturar els desnonaments i després d’escoltar els testimonis i les veus trencades pels abusos d’un sistema bancari despietat, no m’ho vaig pensar dues vegades.

Certament es poden presentar Iniciatives Legislatives Populars, Propostes de Llei i de Resolució, Mocions, es poden fer preguntes al Govern i criticar-lo a morir per no respondre deliberadament a un drama tan urgent però el fet és que cada dia són més les famílies que en perdre la seva feina i en no poder pagar les seves hipoteques, són expulsades de casa seva amb un deute de per vida. Si amb això no n’hi ha prou, el banc s’aprofita més i més de la falta de coneixement legislatiu de la gent senzilla saltant sovint els procediments administratius per tal de fer-ne un negoci  més rodó encara. Les nostres lleis en aquest sentit protegeixen als bancs però en cap cas protegeixen les persones, ni els milers de nens/es que queden sense un sostre. A tot això hi podem afegir la incongruència dels milions de cases que estan buides i sense ocupar ara mateix al nostre país, quin sentit té tot plegat? Cap!

La setmana passada la PAH va aconseguir aturar el desnonament de l’Edith, el seu marit i els  seus quatre fills petits, el més gran amb sis anys d’edat. Les iniciatives a nivell polític no són excloents de la feina que fa la societat civil davant aquesta situació, s’han de donar ambdues en paral·lel per aconseguir el màxim nombre d’èxits possibles, però la feina més efectiva clarament la fan les persones que dediquen temps voluntari a ajudar aquestes famílies.

Si la PAH no existís els bancs encara se’n riurien més de nosaltres i aprofitarien la nostra ignorància per fer dels drames personals un negoci milionari,  per sort aquesta plataforma actua com a mediadora entre les famílies i les sucursals bancàries, pressiona i es planta davant les portes de les cases dels desnonats per evitar que entri la policia i els faci fora. Les seves úniques armes la seva veu i els seus cossos encadenats els uns als altres protegint la família davant les porres de l’autoritat bancària i policial.

És urgent que s’aprovi la Dació en Pagament i que les famílies puguin entregar la casa al banc quan no la puguin pagar però també és urgent que el banc cedeixi la mateixa llar a la família amb un lloguer social perquè no passin ni un dia al carrer, malauradament això sembla que no arriba mai perquè ni PP ni PSOE, han estat mai per la labor. No hi ha voluntat política i consegüentment aquest bipartidisme acabarà per matar-nos a tots plegats, fins quan la gent no en serà conscient de tot això? Malgrat  tot, vull pensar que algun dia sí, el poble de debò, el que és capaç de pensar de forma col·lectiva i no individual, aconseguirà fer un cop d’Estat a la política actual.

Mentre la Dació no arriba, és essencial que tothom s’uneixi a la lluita que hi ha al carrer, a la lluita de la PAH, tots i totes i sou necessàries per demostrar que la nostra força social sí serveix. Aquestes dones i homes afectuoses i incansables, les podeu trobar tots els dilluns a les set de la tarda a prop del Clot de les Granotes i us hi podeu posar en contacte a través de www.facebook/PAHLleida. Estic segura que us abraçaran amb la mateixa força amb la que han sostingut totes les persones que s’hi han afegit dins ara. Gràcies PAH.