La regeneració política

Fa temps que es veia venir, el final tràgic d’Antígona és avui el final tràgic de la transició política a l’Estat espanyol. Durant els darrers anys qui més qui menys ha carregat els seus mals, els dels seus veïns i els de la totalitat de la societat “als que ens manen”, als abusadors del poder i de la cobdícia, és a dir, als malnomenats polítics. Sovint em pregunto si aquesta estranya i delirant manera de carregar amb tanta ràbia contra les autoritats no anirà relacionada amb les corrents musicals de la meva generació, sí, em refereixo a tots aquells que escoltàvem Kortatu i la Polla Rècords, els submergits en el Heavy Metal, el Punk, el Hard Core, el Trash, els que recitàvem missatges de cançons rebels on els polítics i la política eren formes d’engany popular i corrupció institucionalitzada que no representaven cap dels interessos de la societat. Les cançons que jo cantava m’incitaven a destruir-ho tot i en particular a les autoritats en qualsevol de les seves formes (pares, mares, policies, alcaldes, presidents i fins i tot padrines... pobres padrines). No obstant sempre em quedava el dubte, i després de tanta mort, putrefacció i destrucció, què?
I novament sento als Sex Pistols cantant en anglès “sóc un anarquista, un anticristià”, pot ser encara saltaria i faria cops de cap si tornés a sentir la cançó, és a dir, un cop apagada l’eufòria destructivista, la solució era apel·lar a la bassa d’oli i utòpica de l’anarquisme. Sincerament, no crec pas que la humanitat durés més de dos dies amb la quantitat d’armes i formes de violència que avui per avui s’han incrustat arreu del món, tenint en compte que l’anarquia ens permetria prendre’ns la justícia, la llei i la política segons criteri i sense cap tipus de supracontrol.
Efectivament, uns anys més tard em pregunto que de què ens serveix destruir sense donar solucions, sense crear alternatives i sense confiar mai en ningú ni en res. Me n’adono que tot això formava part d’una concepció infantil, més aviat d’adolescent del món, radicalitzada, i en la que molts i moltes ens hem o ens hauríem acomodat sinó fos per què en hem adonat que l’apatia i l’apolítica són precisament les que ens han dut a aquesta situació, a deixar que els més poderosos fessin i desfessin a la carta.
D’altra banda és possible que a aquesta concepció pessimista del món polític no li manqués raó ni realisme, queda demostrat davant els últims casos de corrupció político-urbanística, que hom és susceptible d’ésser corromput en qualsevol moment determinat de la seva vida, per necessitat o per necessitat relativa (no sé si 48 milions d’euros són realment necessaris per acomplir les expectatives vitals d’una sola persona o família). “Lhome és un llop per a l’home”, deia Hobbes, i en això basà tota la seva teoria que més endavant encendria l’espurna de tots els sistemes socioeconòmics neoliberals i capitalistes. I si resulta que Hobbes tenia raó? Llavors en l’acceptació de que l’home, i la dona, són egoistes i corruptibles per natura sembla que tenia sentit organitzar tot un sistema d’acord amb la seva manera de fer i per tant, campi qui pugui i si el més fort es menja el més dèbil, és perquè així ha de ser.
Però pensem que per un moment que el que necessitàvem no era un sistema que fomentés la mentida en la que s’ha justificat sempre el capitalisme de “qui més té és qui més s’ho treballa i qui més s’ho mereix”, ja que queda demostrat també que qui té més avui en dia, no és precisament qui més ha treballat i qui més ha merescut.
El que necessitàvem era un sistema que precisament controlés, vigilés de ben a prop els nostres gestos avars i violents en vers els altres, estem d’acord en que som éssers contradictoris i les nostres vides són plenes de gestos egoistes però no ens enganyem, no cal omplir-nos la boca de pessimisme i carregar-nos tots els gestos nobles i d’honradesa en vers els altres, que també hi són. Exemples a l’abast en són els Drets Humans i tots els seus derivats envers les dones, els infants, el respecte per les diferències de cultura i creences, que hi són, i també els han creat les dones i els homes.
Cal acceptar d’una vegada i per totes que aquells qui gestionen i distribueixen les nostres arques no pertanyen a cap classe especial ni superdotada pels déus de la bondat, tampoc als dimonis de l’infern. Són homes i dones que han nascut i crescut en la mateixa terra que ens envolta, capaços de fer gestos lloables però també cobejosos. Conseqüentment la solució és que posem l’èmfasi novament en les lleis que ens aproximin el màxim possible a la transparència en la gestió i en l’administració dels nostres béns. Això no és res de nou, ja que l’esquerra de veritat, fa temps que ho anuncia i que demana més equilibri, transparència i entre moltes altres solucions econòmiques, també l’abolició dels donatius anònims a partits i dels paradisos fiscals. L’esquerra verda no és només la del món bonic que va amb bicicleta, és la dels homes i les dones que són conscients i accepten que l’home és bo i dolent per naturalesa. Amb la nova Llei Anticorrupció que ja fa temps que demanàvem, tenim l’oportunitat de regenerar-nos, i per això cal emfortir més que mai l’esquerra de veritat, i no pas la de centre que fa temps que fa orelles sordes a les nostres peticions. Hem de poder fer front a aquells que encara es resisteixen a la regeneració política perquè veuen amenaçats els seus capitals i la llibertat de fer i desfer de la qual han gaudit fins ara. Mal ens pesi la regeneració política només es pot dur a terme des de la política, això sí, recuperant els vells valors per la qual fou creada però amb l’aprenentatge social i històric, del mal que han fet les colpejades capitalistes que ens han dut a aquesta situació fatídica.

Article publicat al diari La Manyana el divendres, 11 de desembre 2009