Bloc Clausurat

Amb aquesta entrada em vull acomiadar d’una etapa vital. Vaig començar aquest bloc quan va morir la meva àvia, l’agost de 2009, no he escrit mai sobre els meus sentiments sinó sobre política pot ser perquè sempre he pensat que a la meva iaia li agradaria veure què faig, qui sóc i com penso, i, sobretot, li agradaria veure com ho comunico al món sense por, com ella i com la meua mare, m’han ensenyat a viure. Sense por però sense excessiva rauxa, prenent les decisions amb consciència i pensant sempre no només en mi sinó en la resta que en poden rebre les conseqüències. En breu un nou bloc per una nova etapa per algú que ja s’ha fet gran.
Disculpeu el discurset, tanco aquest bloc en uns moments polítics molt complicats entre DUI i 155.

Gràcies a tots els que m’heu seguit fins aquí, us convido a seguir el meu nou bloc. En breu publicaré el seu enllaç.

Sara

L'independentisme pot canviar de bàndol

Article publicat a Crític

El 12 de novembre el corrent independentista d’ICV va celebrar la III Assemblea des de la seva constitució, ara farà ben bé un any i mig. Han estat moltes les eleccions i els estira i arronsa polítics del procés que hem viscut en els darrers temps, també han estat moltes, massa, les agressions per part del Tribunal Constitucional i el Govern del PP a Catalunya. 

Aquest corrent a qui en principi tothom ubicava erròniament com a “corrent crític”  que podia trencar ICV d’una banda o  com a “dissolvent de l’independentisme” de l’altra, ha suportat tot tipus de tensions, menyspreus però també temptacions d’uns i altres per deixar de pertànyer a ICV o més tard al que va ser la coalició de Catalunya Sí Que Es Pot i En Comú Podem. Massa sovint no hem agradat ni dins ni fora d’ICV però el temps ens va donant la raó i fins i tot segurament un paper important en futur subjecte polític i per tant en la governabilitat de Catalunya.  

Sigui com sigui, durant aquest any i mig hem pencat dins i fora de l’organització, territori amunt i avall per polir tota mena d’aspreses en la qüestió nacional, buscant sempre l’encaix entre les esquerres. A ningú se li escapa que no es tracta d’un tema fàcil en el nostre espai polític tan divers, tan ric com complicat de gestionar i creiem que ara és el moment d’arribar més enllà de les fronteres de la nostra organització política.

 Això no és res de nou perquè amb els companys i companyes independentistes d’EUiA ja ho fèiem, parlo del treball colze a colze amb David Companyon entre altres, però ara és moment d’explorar més enllà de la coalició tradicional i posar en valor les 465 signatures que van donar suport al manifest d’independentistes que van recolzar En Comú Podem a les eleccions del 26J. Hi ha persones que poden jugar un paper destacat en un corrent independentista confluent per part dels Comuns com Sònia Farré o Jaume Asens però també Arcadi Oliveres o Marta Sibina de Procés Constituent, fins i tot algun pont fronterer amb la CUP com Manuel Delgado així com persones de sectors més d’esquerres d’ERC que no acaben de veure amb bons ulls la deriva del juntisme i el maltracte constant convergent. 

Segons les promeses “divuitmesines” dels plebiscitaris del 27S d’aquí a quatre mesos ja hauríem de ser independents però el més calent és a l’aigüera i en comptes de declarar la independència el president ens anuncia l’etern i inevitable retorn de Nietzsche al referèndum (recordo els que feien mofa i comparaven el referèndum amb el dia de la marmota). Referèndum pactat o unilateral no és el mateix però la qüestió és que les plebiscitàries que havien de ser “el vot de la nostra vida”, un vot decisiu pel sí a la independència, ja no compten com a referèndum. Em sembla que era en una entrevista a Crític on Ernest Urtasun vaticinava que tard o d’hora tothom hauria de tornar a defensar el referèndum però this is not USA ni Urtasun Michael Moore.

Tenim tanta feina a fer de pont i de paraigua que en aquesta assemblea hem hagut d’assentar les bases perquè ens desborda la il•lusió per seguir treballant en la coherència de les contradiccions, ser independentista i d’esquerres en un espai que es debat entre el confederalisme, el federalisme i en menor mesura en l’independentisme. Tenim molt debat per fer i per viure en els propers mesos i molt més davant les temptacions identitàries nacionalistes que planen arreu com un espectre que en cap cas deixarem que contaminin el nostre dret a decidir.  

Continuarem treballant per defensar el català com a llengua vehicular sense exclusions Koinéanes i per generar un context de mobilització ciutadana que vagi més enllà de l’11 de setembre, per una mobilització proactiva, no només reactiva, a les agressions de la judicialització de la política que sempre rebutjarem. Ser proactiu vol dir recuperar el Pacte pel Dret a Decidir que incorpora el moviment sindical, veïnal i social per duplicar el nombre de manifestants tot recuperant el catalanisme popular. No serà fàcil.

És evident que igual que el full de ruta de JxSí és cada cop més difícil d’entendre, sobretot pel que fa als cops de volant sobtats o a la construcció d’un referèndum unilateral amb una desconnexió judicial prèvia, tampoc ho tenim més fàcil a l’Estat per aconseguir el referèndum pactat. No som ximples. Davant d’aquest bloqueig no ens quedarem aturats esperant veure quin sector del sobiranisme cau primer per arrossegar l’altre per després endinsar-se en un pou de retrets per qui va fer defallir més el procés, coneixem les tàctiques de la dreta i no les farem nostres. 

Des del nou subjecte polític i des d’un corrent independentista confluent tenim el deure de seguir buscant nous suports més enllà de les organitzacions polítiques i fidelitzar les aliances de partits que ja donen suport obertament al dret a decidir de la ciutadania catalana arreu de l’Estat i a Europa com les confluències valencianes, de les Balears i de Galícia, com Unidos Podemos i el Partit Verd Europeu però també hem d’aconseguir el suport de les organitzacions que no necessàriament pertanyen a l’àmbit de l’esquerra i per això és necessari el treball actiu en aquest sentit tant d’ERC com de PDC. 

De la mateixa manera que era inevitable el retorn al referèndum ara l’independentisme també pot canviar de bàndol i escorar-se cap a un nou escenari de canvi polític cansat per les falses promeses, cansat de corredisses i de garrotades entre socis que porten forçosament a l’estavellament. Passar del “tenim pressa” al “anem lents perquè anem lluny” vetllant pel mentrestant i tenint cura dels drets socials sense supeditar-los als nacionals.