És casual la invisibilitat del Senat?

Aquests darrers mesos he tingut ocasió d’experimentar una mica més a fons i conèixer millor les entranyes del Senat i veure com PP i PSOE s’han fet, amb el pas dels anys i majories absolutes, una institució a mida i a gust de consumidor.

Aquesta setmana hem celebrat el tercer Ple i he tingut alhora l’oportunitat d’enregistrar esmenes a una moció sobre la crisi humanitària de refugiats presentada pel grup de DiLl, el Senat fa estranys companys de viatge i també que el senyor Cleries em sembli un polític d’allò més progressista, tot depèn de qui tinguis a l’altra banda de l’escó i en aquest cas tota l’oposició ens enfrontem a un impenetrable PP.

En la meva primera negociació per introduir censures al govern espanyol i defensar els drets dels refugiats m’ha sobtat que només el partit majoritari pugui transaccionar esmenes i que no ens estigui permès fer-ho als grups parlamentaris més petits. Això que sembla quelcom inofensiu és una anomalia democràtica que representa molt bé el menyspreu per les minories polítiques que es viu a la Cambra Alta.

Sovint quan parlo amb gent que em trobo pel carrer em diuen -no sé què hi feu allà-, la vessant més estalviadora em diu -jo el suprimiria el senat amb la crisi que hi ha-. Generalment no se sap que el senat costa 1€ a l’any per ciutadà, no és tan descabellat. És possible que alguns tinguin raó en les crítiques cap al Senat però abans d’acceptar el càrrec de senadora hi vaig donar força tombs doncs alguna cosa no em quadrava al voltant d’aquesta institució. 

Per conèixer l’opinió que tenen els ciutadans sobre el Senat cal remuntar-se a una enquesta del CIS de 2010 (fa 6 anys que no hem estat preguntats pel Senat en enquestes oficials), en la que s’expressa clarament que el Senat és la institució menys coneguda per als ciutadans. En enquestes posteriors, es pregunta per la confiança de la ciutadania respecte del Congrés i dels Parlaments autonòmics però s’obvia el Senat.

Malgrat l’estrany oblit, el Senat és segurament la cambra que més desconfiança pateix, i amb raó, doncs sembla invisible per als mitjans de comunicació i les enquestes. No sabem què fan els senadors ni quin ritme de treball tenen, ens arriben mites sobre piscines i saunes però el cert és que he hagut d’anar-hi in situ per saber que no existeixen.

Però la pregunta és: no ho sabem perquè no hi tenim interès o perquè no volen que se sàpiga? Jo m’inclino més aviat per la segona, per una raó de pes. Durant el 2014 de les 38 lleis que van passar pel Senat, 25 van ser modificades pels senadors/es i s’hi van introduir esmenes de molt calat. Entre algunes modificacions substancials destaquen la Llei de Parcs Naturals per afavorir els grans cotos de caça, una esmena que beneficiava als propietaris de finques com Alberto Cortina, Alberto Alcocer y Alejandro Aznar i també destaquen les modificacions legislatives per rebaixar les plusvàlues per venta d’immobles i els coeficients d’actualització de l’IRPF, un fet que beneficia també als de sempre.

El Senat és doncs, a banda d’una màquina de rebutjar propostes i esmenes dels grups de l’oposició, la porta de darrera per on el PP amb la seva majoria reforma les lleis al seu gust esquivant l’opinió pública i els mitjans de comunicació.

No és fins l’any 2015 i just abans d’acabar la legislatura que Camacho anuncia que el PP vol impulsar una reforma del Senat per a que sigui cambra de primera lectura i tingui capacitats per regular les competències de les Comunitats Autònomes. Una de dos, o el PP va témer en aquells moments que perdia la majoria absoluta perquè la gent demanava canvi o bé era una catxa. Sigui com sigui el PP ha deixat una escletxa oberta a la seva reforma en la que cal aprofundir.

Un cop coneguts els resultats de les eleccions generals del 2015 va ser fàcil fer els comptes, les majories al Congrés havien canviat i ara, ja està passant, és possible aprovar moltes de les propostes en comissió i proposicions de llei durant el plens del Congrés que ens havíem proposat. Només en les darreres setmanes hem aconseguit aturar el fracking, desmantellar el projecte castor, derogar la LARSAL, ratificar el conveni 189 per es treballadores de la llar i un llarg i queda encara molt per fer.

Ara més que mai els senadors i senadores entomem el repte d’actuar com a vigilants per tal de que les proposicions de llei no s’escapcin durant el seu pas pel Senat. Malauradament de nou per pocs senadors (142 de 265) el PP se sortirà amb la seva però no ho tindrà tan fàcil i l'amenaça de que els partits del canvi poden guanyar encara més suports en les properes eleccions els està tornant més tous del que eren.  Ara ja es proposen fins i tot retirar els aforaments en segons quins casos, qui sap, pot ser tan sols estem a unes eleccions de convertir el Senat en una cambra veritablement útil per a totes les nacions i d'acomiadar a Rita Barberà.  

(Article publicat a Nació Digital)

Ara diu blat, ara diu ordi a l'AP2

El passat 21 de febrer llegia un article del senyor Eric López en un mitjà territorial titulat “La veritat sobre la N240”. D’entrada, si un se sent en possessió de la única veritat possible hom pot malfiar i de fet, en llegir-lo, m’adono que el contingut és poc rigorós i menys versemblant encara, a l'inrevés del que l'enunciat vol fer creure. 

Per ser rigorosos i no caure en les rivalitats innecessàries és important fer cap a l'hemeroteca que és el que han fet les entitats que han estudiat i reclamat l'alliberament del peatge de l'AP2. Gràcies a la seva feina en aquest article puc resumir cronològicament un seguit de fets contrastats que demostren com els càrrecs territorials, però també el senyor Eric López, van començar reivindicant el rescat del peatge “com a mesura més econòmica, senzilla, ecològica i neta” i com després de que Santi Vila s'agenollés davant els interessos d'Abertis, aquests canvien d'opinió i acaben per demanar el desdoblament. 

En definitiva el guirigall de veus i demandes a destemps demostren que l'alliberament per alguns ha estat defensat de forma populista però en realitat no se’l creien. 

Feia un bon dia de maig (2012) quan el senyor Mir, alcalde de les Borges, feia declaracions apostant pel peatge gratuït de Lleida a Borges com a mesura provisional a qui Fomento li va respondre amb un compromís genèric per reduir la sinistralitat (sense acotar cap temporalitat). 

El mes de juny d'aquell mateix any l'Ateneu Garriguenc i Conca 22publicaven un estudi on es demostra que l'alliberament del peatge suposa un estalvi de 175 milions enfront la construcció del mateix tram de l'autovia A-27. Estudi recolzat pel senyor alcalde. De fet a rel de l'estudi ell amplia l'aposta un bocí més per alliberar el peatge entre Montblanc i Lleida, concretament l’alcalde deia: “des del govern treballarem per aconseguir que l'autopista s'usi com una via ràpida lliure de peatge”. 

Veient que tot i els pronunciaments les negociacions per rescatar el peatge eren lentes o inexistents, un mes després la Diputació de Lleida, al costat dels municipis reivindicaven la construcció de les rotondes per reduir la sinistralitat (sense reclamar l'alliberament). Els alcaldes de les diferents poblacions afectades es reunien a les Borges per reclamar mesures urgents a Foment que no arribaven mai i demanen uns dies més tard reunir-se amb la ministra.

A l'octubre del mateix any, una servidora que era diputada d'ICV-EUiAdemana als càrrecs locals que no es fessin enrere amb la seva demanda d'alliberament del peatge ja que és la solució més racional a tots els problemes de la N240. Com que poc importava el que deia la «verda» en aquells moments els alcaldes, que no es posaven d’acord, decideixen demanar actuacions «amb contundència» a l'Estat, sense especificar quines, i finalment la Subdelegada del Govern rep l'alcalde a finals del 2012. 

Al 2013 continua morint gent a la N240 i altres queden greument ferits mentre el trànsit per l'autopista cau a nivells de 1990 i es queda al 25% del seu ús potencial i llavors sí, un acte multitudinari va sortir amb força als mitjans, amb manifest inclòs, per demanar l'alliberament del peatge. Fins a una setantena d'institucions, entitats i empreses tarragonines i lleidatanes van oficialitzar el seu suport a la declaració de Montblanc i l'Ajuntament de les Borges aprova el contingut del manifest com a moció al ple. Per fi, tots junts per l'alliberament. Interior recolza la  plataforma d'alcaldes afectats i el president de la Diputació de Lleida parla de la «carretera de la vergonya». La Generalitat es compromet a negociar amb Foment «solucions» per a la sinistralitat i fins al gener 2014 la plataforma «Prou Morts a la N240» continua sumant adhesions. Oli en un llum. 

Al febrer del 2014 les institucions i les entitats tornen a aplegar-se en un acte on representants institucionals, del teixit econòmic i associatiu exigeixen la immediata gratuïtat del peatge i el posterior rescat. L’acte va estar conduït pel pilot Isidre Esteve i per cert, el seu organitzador, el senyor Eric López, es va oblidar de convidar ICV, no obstant m’hi vaig presentar. A l'alliberament del peatge també s'hi van sumar els tres senadors lleidatans de CiU titllant l'autovia de “dilapidació de recursos”. 

Malgrat tot en aquest país a ningú se li escapa que els interessos d'Abertis són molt forts i passen per sobre dels ciutadans pel que molts càrrecs allà presents van fer allò de «on ara diu blat, ara diu ordi», quan poc temps després el conseller Vila anunciava un acord per impulsar les autovies i bonificar el peatge. Enric Mir, en un moment amnèsic sobre les seves demandes de l'alliberament es va aplanar davant el conseller i va mostrar «la seva satisfacció» pel principi d'acord amb l'Estat per desdoblar la N240. L'Ateneu Popular Garriguenc i Conca22 van considerar que la proposta anunciada pel conseller Santi Vila era un malbaratament i un despropòsit. 

En aquells moments de perplexitat per als que sí reclamàvem l'alliberament perquè ens ho crèiem i perquè ho volem com una solució definitiva, era febrer de 2014 quan vaig fer una pregunta oral durant el Ple del Parlament (consultable en vídeo) al mateix conseller i vaig presentar diferents esmenes per exigir l'alliberament, les quals, em van ser rebutjades pel PSC (uns altres que despisten). 

Finalment un mes abans de les eleccions generals, Foment es compromet a incorporar el projecte de desdoblament als PGE 2016 a demanda (en un altre moment amnèsic de les peticions fetes de l'alliberament) dels Alcaldes de les Borges i Juneda. El 25 de gener d'aquest any Foment inicia les obres de la rotonda de Margalef per 619.399€. Ningú s’oposa a les rotondes però les entitats socials del territori, els transportistes, els agricultors i ecologistes recolzats per en Comú Podem i ERC reclamem sense vacil·lacions l’alliberament. 

En canvi PSC, C’S, CiU i el PP a la Paeria ja han presentat esmenes a la moció del Comú per demanar al Govern espanyol agilitzar el desdoblament. Mentre tant les xifres dels beneficis d'Abertis es publiquen cofoies als TN, les de les constructores també. Abertis ha triplicat durant l'any 2015 obscenament els seus beneficis amb 1.880 milions mentre la solució per als morts i accidentats de la N240 encara es preveu molt lluny, sobretot si hem d'esperar a la construcció de l'autovia.