Comença el canvi amb naturalitat!

Enguany sóc cap de llista a les municipals de Rosselló. No cal que digui quin és el meu partit, doncs “tenim un nom que el sap tothom”.
Aquest fet s’ha repetit al llarg de la meva vida, vull dir que tothom sap com penso jo, sempre he fet pública la meva manera de fer i pensar, però gairebé mai sé què pensa la resta. Malauradament cada cop més la meva generació s’entesta en fer de la seva vida privada un espai enorme, solitari, opac i trist. Suposo que el capitalisme ha picat amb força i ha aconseguit ampliar el concepte de privadesa fins a límits insospitats.
Però jo vull pensar que resisteixo a aquest individualisme salvatge i per això puc dir-vos on visc, què cobro, què faig a la vida, que n’espero, per què lluito, en què somio, de qui estic enamorada i per contra, qui no m’agrada gens... puc dir-ho tot en veu alta i sense pestanyejar i no em tremola res. Aquí em teniu feta i dreta, tal i com sóc, què hi guanyo en guardar-me totes aquestes coses com a secret? La confiança crida la confiança i a l’inversa.
Hi ha maneres de funcionar i comportaments en les persones que es repeteixen a tot arreu, en totes les cultures del món, a petita i mitjana escala, deu ser un dels motius pels quals em fascina tant l’antropologia. En totes les associacions, grups i equips de persones sempre hi ha qui treballa més, hi ha el que es repenja, el que assumeix totes les responsabilitats, el que no ve mai, el que critica i no aporta solucions. Totes aquestses figures s'assumeixen i fins i tot es poden veure amb gràcia. El que ja no fa gens de gràcia és que darrerament els que critiquen i no es mouen, s’han multiplicat per mil.
Criticar-ho tot sense moure ni un dit és l’esport nacional però per si no n’hi hagués prou també ho és criticar-se entre partits d’esquerra, entre moviments que tenen objectius similars, entre autòctons i immigrants, entre persones que són del mateix poble, i del mateix equip de futbol, entre familiars, entre amigues i amics. L’esport mundial és en definitiva, considerar-se sempre millor que l’altre.
Però encara hi ha una minoria humil i engrescada com les persones que m’han fet costat dins el grup d’Iniciativa per Rosselló,  i gràcies a ells/es ara puc començar des del meu petit país a trencar amb aquesta manera de fer tan opaca i tan poc sàvia, i des d’on ho havia de fer sinó?
Sóc de les que encara creuen fermament que cal pensar globalment per actuar localment i de les que auguren que el món tornarà a ser més petit (per força!) doncs la seva expansió és demostradament insostenible , social, política i mediambientalment. “Para muestra, un botón”, només cal veure els resultats de la crisi estesa arreu.
Ara més que mai, cal que comenci un nou matí, i a casa meva el sol surt des de la finestra de la cuina del meu pis vell, vell sí, però adorable perquè no necessito res més. Creguin-me que la màxima més sàvia que hem trobat els humans és aquella que diu que "no és més ric qui més té sinó qui menys necessita.", és la millor medicina contra el dolor del consum, l'ansiolític més potent contra l'ansietat que causa el voler tenir  més i acumular. La posologia diu que s'ha d'aplicar tres cops al dia o tot just després d'un impuls consumista.

Això la gent del meu grup ho té clar, sobretot la Marta i la Pilar perquè són gent senzilla, natural, desperta i que vol  canvis, de vegades no sabem ni per on començar-los però d’altres volem juntes i volem alt perquè prenem les decisions des de l’ànima. Auguro canvis, i els auguro bons. Gràcies a tots/es per creure-hi.

Els salvapàtries del PP

Ja són aquí, ja han arribat! Menys mal, em sento molt més alleugerida des que el senyor Garcia Albiol ha passat per Lleida i ha deixat anar els seus superpoders arreu del casc antic i al llarg del carrer del Nord. Des que han visitat el barri tot sembla (millor?), hem vist com al seu pas els immigrants es tornaven de color blanc, vestien a la manera occidental d’última moda, els comerços es tornaven boutiques de disseny i els transeünts que abans passaven l’estona al carrer perquè no troben feina, lluïen carteres de pell i corrien atrafegats amb iphones com si fossin homes i dones de negocis milionaris. M’imagino que aquest deu ser el món ideal que els partits d’ultradreta somien.

Llàstima que només es passegin pels barris on habita la immigració durant els períodes pre-electorals i la resta de la legislatura ho deixin tot de la mà de Déu, o el que és el mateix aquí a Lleida, de la mà del senyor Ros. És clar que passejar-se entre tanta “brutícia” i “delinqüència” deu comportar riscs severs com embrutar-se el vestit Armany o les sabates de taló de ves a saber quina marca, pot ser per aquest motiu i perquè saben que en poden treure un rèdit suculent, només venen en campanya.

L’aposta del PP és clara en aquest sentit, en comptes d’apel·lar a la responsabilitat ciutadana de treballar per una millor convivència entre immigrats i autòctons, aposta per encendre més la metxa  sobretot allà on més crema. Efectivament, la convivència entre diferents no ha sigut mai fàcil, ni abans ni ara, no per aquest motiu cal llençar la tovallola i molt menys culpar-ne només una part, en el cas del PP, sempre la migrada. O és que “els nostres” no tenen comportaments incívics? Sembla que des que ha arribat la immigració tenim dret a exculpar-nos de tots els mals, la santa ultradreta ens vol fer veure que tots els autòctons som models impol·luts de conducta davant els nouvinguts.

No fa massa de tornada a casa amb l’autobús vaig ensopegar al passadís del mateix auto amb alguna cosa que sobresortia del terra (fet que em passa sovint per despistada). En el moment d’asseure’m, la senyora que seia al meu costat em va dir “és que aquests immigrants mos hu fan tot malbé, no sé pas aun arribarem, los hi dixen fer tot!”.

Exactament no sé que té a veure la protuberància del terra de l’autobús amb la immigració però aquella senyora em va deixar clar que la xenofòbia no es cultiva en la part racional del cervell sinó en l’emotiva. Certament l'odi als immigrants és tot víscera, car ve de la por, del neguit i del propi instin d’autoprotecció més que no pas de les pròpies vivències.

I d’això els senyors/es del PP en saben molt, saben perfectament que si volen que la ciutadania se’ls escolti han de tocar la víscera, fer remoure la por que tot ésser humà té a dins, fer trontollar l’instin i no pas fer-los entrar en raó. Explicar per què els immigrants són necessaris per al nostre sistema econòmic i que la diversitat cultural és riquesa en si mateixa, o que els nostres propis també falten als valors democràtics, comporta massa temps i massa esforç cerebral. Justament el que el nostre món actual, no està disposat a fer.

Senyora Manso i senyor Garcia: si volen salvar pàtries fomentant lleis en contra dels immigrants i aconseguir que aquests tinguin més respecte per les ordenances municipals, no ho facin passejant els tipets davant una càmera de televisió, comencin a arromangar-se diàriament com fan moltes administracions municipals, associacions de veïns, ongs i entitats de barri que treballen des de la sensibilització; la mediació de conflictes; la formació en llengua catalana o castellana; en projectes d’inserció sociolaboral, entre altres iniciatives que també surten del budells dels propis conciutadans, o és que només són conciutadans/es seus aquells/es que tenen una opinió xenòfoba sobre la immigració? No existim els i les que no tenim por dels immigrants? A mi personalment els que em fan por i aconsegueixen apunyalar el meu baix ventre amb el seu cinisme, no són ni el Rashid, ni el Vasile, ni la Nadia... són vostès.