La Laia arriba amb el tren de les 9, s’ha llevat molt d’hora però encara té els llençols enganxats i ens diu que ha estat a punt de perdre el tren perquè el metro de Barcelona no funcionava prou a l’hora. Li ha tocat córrer però encara tenim uns minuts per fer un cafè i repassar les notícies de la premsa d’avui.
Hem quedat a l’Hostipal Arnau de Vilanova a les deu i ens ve a rebre l’Anna Ariño, ex presidenta de personal i delegada de CCOO des de fa molts anys. L’Anna ens porta a la primera planta i ens fa passar cap als despatxos del sindicats. Mentre esperem la resta de delegats sindicalistes (UGT, SATSE, SAE i CESIF), d’entrada ja veig el tipus de cambres on els tenen apartats, penso que potser les sales eren antics closos de Raig X sense finestres ni cap tipus de ventilació. Els sostres són baixos i em provoca una certa claustrofòbia anar fins l’habitació del fons que és la pròpia sala de reunions.
El lloc on estem ubicats dóna peu a pensar que hi anem a conspirar però el cert és que només volem saber de primera mà quines són les conseqüències de l’aplicació dels “criteris d’eficiència” a la sanitat, per part del recent estrenat govern de CIU. D’entrada la sensació dels sindicalistes és d’angoixa, es tanquen 124 llits dels 400 operatius i també es clausuren quiròfans, si no n’hi ha prou, ja s’han acomiadat treballadors/es tot al•legant que aquests no eren necessaris. A l’habitació hi ha poc aire i cada cop van arribant més sindicalistes, tots volen parlar i desfogar-se pel que ens expliquen atropelladament la situació de preocupació dels treballadors/es.
Tant el personal de l’Arnau com el del Santa Maria es queixa de la seva precarietat laboral ja que la pèrdua de llocs de treball per acomiadament de personal interí està retardant les intervencions mèdiques i afectant la qualitat assistencial. A més es dóna el cas específic, que l’hospital Arnau ja tenia pocs metges per una ràtio de pacients molt elevada, més que en altres hospitals catalans.
És una greu problemàtica que a partir d’ara els criteris que imperin a la sanitat pública no siguin ni la qualitat de l’atenció ni la professionalitat sinó el sol criteri de “la pela”. Això a vostè, estimat lector/a, li afecta directament, entre moltes altres coses patirà les ordres estrictes d’escurçar el seu ingrés a l’hospital, és a dir, si abans el metge/sa no el feia fora del llit fins que estava convençut que vostè no tindria cap recaiguda, ara l’han de fer fora tan si el metge hi està d’acord com si no. Aquest criteri, diuen, abaratirà el cost de les hospitalitzacions però ningú pensa que si vostè torna a recaure, en comptes d’una vegada, l’hauran hagut d’ingressar dues i que per tant el cost serà el doble. Per tant, on és l’eficàcia? Jo, sincerament, no me’l crec pas aquest argument. Continuem amb la política de pa sucat amb oli que té un objectiu final molt clar: el col•lapse de la sanitat pública per a la reactivació econòmica i el benefici de la sanitat privada.
I és clar, en explicar i fer preguntes al govern de CIU a nivell parlamentari davant la situació d’angoixa del personal i dels usuaris/es, el govern amb la irresponsabilitat de sempre ens diu que pilotes fora, que la culpa encara és del tripartit, mentre per la seua banda el conseller de sanitat Boi Ruiz, ex dirigent de la Unió Catalana d’Hospitals (un organisme que aplega només les empreses que fan negoci amb la sanitat), els aconsella que davant les retallades “es facin d’una mútua privada”. El que no diu després d’aquesta frase és que com més creixin les mútues privades més creixerà la seva butxaca i el seu somni de convertir en un negoci privat allò que els catalans ens hem guanyat amb el nostre esforç fiscal.
Així és que no és només l’Estat Espanyol el que ens roba, a casa nostra també en tenim de lladres i cal que estem alerta. O és que algú li ha retornat les seves cotitzacions a la seguretat social per poder-se pagar còmodament aquesta mútua famosa de la que parla Ruiz?. Quan els de CIU diuen que no hi ha alternativa a les retallades, menteixen deliberadament. El que fa CIU no és retallar la sanitat pública sinó destruir-la, deixar-la sota mínims per una qüestió absolutament ideològica. Senzillament hi creuen ben poc en la sanitat pública catalana però sí creuen necessari convertir en negoci tot allò que toquen. I si vostè no té diners per pagar-se una mútua, doncs “espavila que passen quintos”, diuen al meu poble.
M’imagino que es deu preguntar què hi podem fer en tot això, doncs d’entrada no acceptar-ho i expressar el nostre rebuig de la manera que més ens escaigui: escrivint, manifestant-nos, indignant-nos, reunint-nos, votant o cridant contra les mesures actuals. En cap cas però no ho facin pagar a cap dels seus metges que no en tenen cap culpa, i a més, l’única cosa que aconseguiran és que l’atenció cap a la seva malaltia sigui encara molt pitjor del que ja és ara.
Hem quedat a l’Hostipal Arnau de Vilanova a les deu i ens ve a rebre l’Anna Ariño, ex presidenta de personal i delegada de CCOO des de fa molts anys. L’Anna ens porta a la primera planta i ens fa passar cap als despatxos del sindicats. Mentre esperem la resta de delegats sindicalistes (UGT, SATSE, SAE i CESIF), d’entrada ja veig el tipus de cambres on els tenen apartats, penso que potser les sales eren antics closos de Raig X sense finestres ni cap tipus de ventilació. Els sostres són baixos i em provoca una certa claustrofòbia anar fins l’habitació del fons que és la pròpia sala de reunions.El lloc on estem ubicats dóna peu a pensar que hi anem a conspirar però el cert és que només volem saber de primera mà quines són les conseqüències de l’aplicació dels “criteris d’eficiència” a la sanitat, per part del recent estrenat govern de CIU. D’entrada la sensació dels sindicalistes és d’angoixa, es tanquen 124 llits dels 400 operatius i també es clausuren quiròfans, si no n’hi ha prou, ja s’han acomiadat treballadors/es tot al•legant que aquests no eren necessaris. A l’habitació hi ha poc aire i cada cop van arribant més sindicalistes, tots volen parlar i desfogar-se pel que ens expliquen atropelladament la situació de preocupació dels treballadors/es.
Tant el personal de l’Arnau com el del Santa Maria es queixa de la seva precarietat laboral ja que la pèrdua de llocs de treball per acomiadament de personal interí està retardant les intervencions mèdiques i afectant la qualitat assistencial. A més es dóna el cas específic, que l’hospital Arnau ja tenia pocs metges per una ràtio de pacients molt elevada, més que en altres hospitals catalans.
És una greu problemàtica que a partir d’ara els criteris que imperin a la sanitat pública no siguin ni la qualitat de l’atenció ni la professionalitat sinó el sol criteri de “la pela”. Això a vostè, estimat lector/a, li afecta directament, entre moltes altres coses patirà les ordres estrictes d’escurçar el seu ingrés a l’hospital, és a dir, si abans el metge/sa no el feia fora del llit fins que estava convençut que vostè no tindria cap recaiguda, ara l’han de fer fora tan si el metge hi està d’acord com si no. Aquest criteri, diuen, abaratirà el cost de les hospitalitzacions però ningú pensa que si vostè torna a recaure, en comptes d’una vegada, l’hauran hagut d’ingressar dues i que per tant el cost serà el doble. Per tant, on és l’eficàcia? Jo, sincerament, no me’l crec pas aquest argument. Continuem amb la política de pa sucat amb oli que té un objectiu final molt clar: el col•lapse de la sanitat pública per a la reactivació econòmica i el benefici de la sanitat privada.
I és clar, en explicar i fer preguntes al govern de CIU a nivell parlamentari davant la situació d’angoixa del personal i dels usuaris/es, el govern amb la irresponsabilitat de sempre ens diu que pilotes fora, que la culpa encara és del tripartit, mentre per la seua banda el conseller de sanitat Boi Ruiz, ex dirigent de la Unió Catalana d’Hospitals (un organisme que aplega només les empreses que fan negoci amb la sanitat), els aconsella que davant les retallades “es facin d’una mútua privada”. El que no diu després d’aquesta frase és que com més creixin les mútues privades més creixerà la seva butxaca i el seu somni de convertir en un negoci privat allò que els catalans ens hem guanyat amb el nostre esforç fiscal.
Així és que no és només l’Estat Espanyol el que ens roba, a casa nostra també en tenim de lladres i cal que estem alerta. O és que algú li ha retornat les seves cotitzacions a la seguretat social per poder-se pagar còmodament aquesta mútua famosa de la que parla Ruiz?. Quan els de CIU diuen que no hi ha alternativa a les retallades, menteixen deliberadament. El que fa CIU no és retallar la sanitat pública sinó destruir-la, deixar-la sota mínims per una qüestió absolutament ideològica. Senzillament hi creuen ben poc en la sanitat pública catalana però sí creuen necessari convertir en negoci tot allò que toquen. I si vostè no té diners per pagar-se una mútua, doncs “espavila que passen quintos”, diuen al meu poble.
M’imagino que es deu preguntar què hi podem fer en tot això, doncs d’entrada no acceptar-ho i expressar el nostre rebuig de la manera que més ens escaigui: escrivint, manifestant-nos, indignant-nos, reunint-nos, votant o cridant contra les mesures actuals. En cap cas però no ho facin pagar a cap dels seus metges que no en tenen cap culpa, i a més, l’única cosa que aconseguiran és que l’atenció cap a la seva malaltia sigui encara molt pitjor del que ja és ara.
