Transgressions Territorials

Biomassa sí però així no

2012-01-31T03:08:00.000-08:00

Des de fauns mesos hem començat a sentir protestes al Pla d'Urgell sobre lapossible instal·lació d'una planta de biomassa, protestes que enprincipi ens assenyalen una ciutadania del territori dividida entreel sí i el no. L'oposició a aquesta planta de biomassa ara s'esténcap al territori de les Garrigues per un altre tipus d'instal·laciósimilar que ha de fer cap al terme de Juneda.

Personalmentcrec que quan els ciutadans s'aixequen en acte de protesta,s'organitzen, s'informen, construeixen argumentaris i prenen tanttemps del temps que no tenen després de treballar, no sol ser percaprici ni perquè sí. Ningú pren tantes molèsties per una causacol·lectiva si no creu que està carregat de raons, no obstant calser el màxim de prudent, especialment si no som de la comarca i peraixò cal mirar d'informar-se detalladament sobre el projecte.Bàsicament en no ser de les Garrigues o del Pla i si no tenim unaplanta de biomassa a la vora del poble, d'entrada el que hauríem defer és desconfiar del nostre propi criteri ja que les coses no esveuen de la mateixa manera quan les has de tenir davant de casa.

Amb això emrefereixo a que cal estar atent als arguments d'ambdues bandes i enfer-ho m'he adonat que no només hi ha dues opinions sinó que tambén'hi ha una tercera: l'opinió indefinida, els que encara no saben si la volen o no. El no opinar és una tècnica que s'aplica molt als municipis,sobretot en aquells on hi ha una gran indústria on hi treballa molta gent de la zona, en aquest cas, cal tenir en compte que de l'empresa Nufri en depenen moltstreballadors/es de la comarca. Tanmateix no pronunciar-se també potser degut a una clara intencionalitat de no mullar-se o bé de mirarde mantenir les bones relacions amb tothom i procurar no aixecarpolèmica.

Aquestasituació de divisió social es repeteix des de fa molts anys ino és només pròpia de les plantes de biomassa sinó que n'hem visten anteriors ocasions sobretot en els territoris de l'interior deCatalunya. Això és el que passa quan algun tipus d'empresa arriba amb un macroprojecte jasiguin plantes de tractament de residus o el darrer cas delcementiri nuclear a Ascó. També han provocat controvèrsia lesincineradores, els abocadors de Seròs o Argençola etc... Com veieu,són projectes poc atractius i amb clara intencionalitat de fer delterritori una font de diners que gairebé mai van a parar a aquestpropi territori sinó als empresaris de torn.

Certamentuna planta de biomassa no hauria de ser el mateix que un abocador deresidus però també té els seus perjudicis, els quals queden benrecollits per la feina feta per la plataforma Salvem el Territori(www.plataformasalvemelterritori.blogspot.com) . També hi ha experts/es ambientòlegs iepidemiòlegs que sostenen que les grans dimensions en la que estàprojectada pot tenir repercussions en la salut de les persones, perno citar les molèsties de pudors i fums, així com problemesderivats de la seva sostenibilitat ambiental, justament per la seva dimensió macro.

A ICV estema favor de l'energia feta per la biomassa, és sens dubte una energianeta, juntament amb la solar i l'energia eòlica conformarien elstres tipus d'electricitat no contaminant, a més és una energiasegura tant per al medi ambient com per a les persones, a diferènciade la nuclear. Però el perill de la biomassa és que tot depèn dequè és el que s'acabi cremant a la caldera, malauradament existeix la possibilitat decremar-hi arbres plagats de residus fitosanitaris o altres tipus deresidus que no siguin massa forestal.

Els veïnsdel Poal i del Palau d'Anglesola en són conscients de tot això i també que la biomassa pren sentit quan està construïda a la vora de territoris boscososperquè s'aprofita la llenya caiguda al mateix temps ques'aconsegueix una neteja del sota bosc, però on és la massaforestal del Pla d'Urgell i de les Garrigues? A primera instància ésescassa, i per molt que canviéssim tots els cultius de la zona perarbres, amb les repercussions ecològiques que això poguéscomportar, no en tindríem ni per ensalivar. Per tant, bona part de lamassa forestal per cremar s'ha de portar de fora (Pirineu català iaragonès), amb la despesa ambiental i energètica de camions amunt iavall que això comportaria. I l'aigua? Quanta aigua necessitem perfer funcionar la macro planta? Com quedaran afectades les terres de lazona? I pel que fa a l'impacte paisatgístic o econòmic... a quinadistància finalment es trobarà la planta del nucli urbà del Poal?Com repercutirà en l'ocupació laboral de la gent de la zona? elstreballadors/es seran de la comarca o de fora? I com perjudicarà laplanta als pagesos/es i als petits comerços de la zona? Hi ha tantesal·legacions i preguntes plantejades sobre aquest projecte que demoment resten sense resposta!

Per aquestmotiu abans de prendre una decisió sobre la seva viabilitat, laGeneralitat i l'empresa interessada en dur-lo a terme, haurien desentir l'obligació de donar el màxim d'informació a la ciutadaniaafectada i per descomptat amb la màxima transparència possible. Nosé per què ja m'oloro que això no passarà i de fet, no estàpassant. A ICV Lleida fa setmanes que esperem resposta de laGeneralitat a totes les preguntes plantejades a través del DiputatJosep Vendrell sobre aquest projecte tan poc nítid. Tenen clar elsconvergents que a la llarga sempre acaba sortint més car per al'administració donar permís d'execució a projectes mal fets? Per sentit comú valdria la pena replantejar-se refer aquest projecte, i reconvertint-lo si s'escau, en diferents plantes de dimensions més humils, sostenibles i properes a zones forestals.

Lo territori és nostre

2012-01-04T05:29:00.000-08:00

tVetaquí una vegada uns joves i uns no tant joves que arran de l’aprovació del VIPlan de Residuos Radioactivos elaborat per Enresa al 2006, van començar apercebre el perill de que tots els residus nuclears de l’Estat Espanyol podienfer cap a Ascó o en el seu defecte a Vandellòs.

Aquestsvalents i valentes van decidir organitzar-se com a plataforma civil per tald’aturar aquesta controvèrsia, d’aquesta organització en dirien CoordinadoraAnticementiri Nuclear de Catalunya. Els seus integrants tenien molt clar que nodeixarien embrutar més el territori, que ja no es deixarien enganyar més per ungrapat de calers ni tampoc hipotecar la seva salut ni la de la seva gent, a costade que uns empresaris que formen part d’un poderosíssim lobby, com és el de les nuclears, omplissinmés les seues butxaques podrides de tants diners.

Lafeina feta durant tots aquests anys a cops semblava perduda i l’escepticismesovint apareixia al seu voltant: “això no ho aturareu”, “ja està decidit i nohi ha res a fer”, però la quantitatd’arguments i la proliferació d’ajuntaments i consells comarcals que votavenmocions en contra del cementiri nuclear, cada cop eren més grans i mésnombrosos. Tenien un suport clar per part de la ciutadania així com de la majoriade partits polítics catalans però aquest suport no era fruit de la gratuïtatsinó de la coordinació, insistència i constància de la pròpia CANC.

Durant5 anys la Coordinadora no s’ha cansat de denunciar i protestar a través deconcentracions, comunicats, rodes de premsa i manifestacions, la manca de transparència i la manipulacióconstant de la informació per part de l’Ajuntament d’Ascó i l’AMAC. Així mateixha denunciat la contradicció de que Ascó es pronunciés com a candidat peracollir el cementiri de residus sense que cap partit polític del municipi hoportés al programa; ha comprovat que els terrenys oferts per l’Ajuntamentd’Ascó eren absolutament inadequats i perillosos tenint en compte els altrescandidats espanyols a acollir el cementiri; ha demostrat la manipulació dedades sobre els suposats beneficis econòmics que aportaria la instal·laciód’aquesta infraestructura al territori o els llocs de treball que crearia; ensha recordat l’elevat nivell de pobresa al que estan sotmesos els territorisnuclearitzats per la manca de competitivitat i la pèrdua constant de població.

Aconseqüència de l’evidència de la informació el suport a la CANC ha anat creixent a mesura que hanpassat els anys, no només les institucions públiques i els partits políticss’han mostrat en contra d’acollir tots els residus nuclears de l’Estat Espanyolsinó que també s'hi han adherit entitats ecologistes, econòmiques, socials ieducatives. Concretament es vanpresentar més de 7.000 al·legacions en contra i al Ministerio de Industria s’hi van ferarribar més de 10.000 signatures.

Contradictòriamentencara n’hi ha que diuen que “els del sí” o la candidatura d’Ascó era àmpliamentrecolzada per la ciutadania, però els fets demostren que en cap moment haexistit una plataforma ciutadana per recolzar aquesta candidatura, tampoc manifestacionsa favor ni tan sols una mínima organització que demostri que aquest recolzamentés efectiu i verídic.

Elpassat 31 de desembre el Consell de Ministres anunciava que es determinava lacandidatura de Villar de Cañas com la més idònia per a la instal·lació, això noés cap casualitat ja que tècnicament no era una de les més ben valorades.Òbviament la feina feta per la CANC i aquesta àmplia oposició al cementiri aCatalunya ha fet que el PP prengués una decisió política “a favor” de Castellala Manxa.

Encarahem d’estar alerta de possibles canvis d’opinió però no obstant la feina fetaja està donant el fruit esperat per tots i totes les que estimem el nostreterritori. Els fets ens demostren que l’organització civil i política persalvar la Catalunya profunda d’especuladors i/o de gent només enlluernada pelsdiners, sovint és molt útil i efectiva. Aquesta és una lliçó que hem d’aprendretots plegats i alhora és un incentiu per continuar lluitant i mantenir-nossalvaguardats d’empresaris ambiciosos despreocupats per la nostra salut i el mediambient. Només d’aquesta manera podrem construir i planificar el nostredesenvolupament a través d’una economiasostenible, justa, neta i diversificada.

Lesmés sinceres felicitacions a la CANC i la gent que defensa lo nostre territori.

Solidaritat i canvi de sistema econòmic

2011-12-01T04:55:00.000-08:00

Les llums de Nadal ja estan penjades de nou als carrers de laciutat de Lleida i als pobles de la província. En aquesta època de l’anycomencen a proliferar tot de tòpics al voltant de la festa i un d’ells és elnostre esperit solidari envers el sector més marginal de la nostra societat. Òbviamentfa una certa ràbia que la gent pensi només en els més desafortunats i lespersones sense sostre quan arriba aquesta època i no siguin capaços/es desostenir-ho durant la resta de l’any però ben pensat, val més això que res i nopenso desaprofitar l’ocasió i l’entendriment del cor de la nostra gent, perburxar-hi una mica més. Digueu-me oportunista.

El meu missatge va més enllà de quatre carantoines als més pobres simés no, ja que la manera de pensar-hi demolta gent malauradament va sempreencaminada a la caritat o a l’obsequi i gairebé mai es pensa en el problemaestructural i del sistema econòmic que fa que totes aquestes persones que hanperdut la seva llar no només existeixin, sinó que a més continuïn creixent enèpoca de crisi.

Dins la pobresa hi ha diferents nivells, el més paradigmàtic detots són les persones sense sostre, concretament a Lleida ciutat ara ja en són79 i s’estima que el nombre anirà augmentant substancialment. No obstant, enaquest àmbit es fa estrany parlar de xifres perquè sovint deshumanitzen laqüestió, m’estimo més que ens imaginem tan sols el que suposa viure sense casa,sense menjar, sense família ni afecte en mig d’una ciutat plena de gent que quan jaus a terra, et mira amb ulls estranys mentre passegen pels carrers ambla seva bossa del Zara, del Cortefiel o pitjor encara de l’Adolfo Domínguez.

Davant aquesta situació ens estranya que aquestes persones, queprèviament ja han passat per tot un procés d’aïllament social, pèrdua devalors, afectes i treball, desenvolupin addiccions i malalties mentals. Fins itot he arribat a sentir dir a algun desaforat del PP que són persones que “busquenla marginalitat i que ja eren malaltes mentals abans i que no s’hi pot fer res”.Quina manera d’espolsar-se les puces de sobre!

Les retallades dins els serveis socials també han afectat el TercerSector, que com bé sabeu són les entitats de Lleida que acullen aquestespersones i que no només les acullen sinó que tenen tot de plans i protocols permirar de reinserir-les socialment. Donen caritat sí, però també fan acciósocial. Sens dubte una gran feina que cada cop compta menys amb el suport de l’administraciói dels finançadors privats, generalment bancs i caixes.

Bancs i Caixes??!!, permeteu-me que us digui que aquestfuncionament social és absolutament pervers. El capitalisme crea exclusiósocial en si mateix perquè només enforteix els que ja han nascut en una bonafamília o han pogut fer diners a base d’especular. El nostre sistema es basa en una falsameritocràcia que ens diu que qui més s’eforçarà o qui més “mèrits” acumularà ésqui més beneficis obtindrà. Fals, absolutament fals. Hi ha persones que a cadaminut i sense moure’s del sofà estan guanyant una quantitat obscena de dinersmentre altres, farts d’acotxar el llom durant dotze hores, alguns amb unaformació considerable i ficant-hi tota la intel·ligència del món, no arribenals cinc cents euros mensuals. Li podeu preguntar al senegalès que viu a casameua què en pensa de la meritocràcia i veureu com esclata una riallaradiantment blanca i lluminosa enmig la seva cara fosca. Bàsicament es pixaràde riure per no plorar.

Si n’és de pervers aquest sistema que fins i tot té dissenyats elsseus plans de “lluita contra la pobresa” en diuen, que bàsicament consisteixenen donar quatre duros per cooperació i per pal·liar l’efecte del capital sensebellugar mai ni un dit per canviar la base social i econòmica que permeticomençar a eradicar d’una vegada i per totes aquesta caritat, per passar a unveritable empoderament de totes les persones sense excepció.

No em mal interpreteu però, tampoc es tracta de deixar de banda elnostre esperit solidari. Quan treballava al Marroc com a cooperant m’esglaiavadavant alguns dels meus companys de professió perquè li negaven ajuda a unapersona discapacitada sense sostre que només demanava menjar. La sevajustificació era precisament que calia canviar el sistema econòmic i no donarcaritat però compte amb això perquè tampoc s’hi val. Cal continuar sentsolidaris amb les persones que avui no tenen les necessitats cobertes i finançarles entitats que treballen de forma organitzada i efectiva per pal·liar elsefectes del capitalisme, però sense perdre de vista que sense un canvi delsistema polític i econòmic serà impossible sortir d’aquest atzucac.

A efectes pràctics i per donar un exemple, no ens podem creure elspartits polítics que voten en contra de la dació en pagament (PP, CIU i PSOE) i que han permès que aCatalunya més de 50.000 famílies hagin estat desnonades amb el risc de queacabin al carrer, els prenguin els fills i s’endinsin en una roda imparable deproblemàtiques socials. Si aquestes persones poguessin continuar vivint a casaseva i reconvertir la seva hipoteca en un lloguer social, imagineu-vos quantsdiners ens estaríem estalviant a l’administració en prestacions socials,centres d’acollida de menors, albergs municipals etc... No permetem més queaquests partits ens diguin que les retallades són inevitables quan són ellsmateixos els responsables d’estar generant tot de problemàtiques socials i despesesa l’administració per no voler fer les coses ben fetes. I fer les coses benfetes senyors/es, no és ajudar els bancs i els mercats, sinó empoderar elsciutadans/es.

La PAC a reformatori

2011-10-30T02:11:00.000-07:00

Els agricultors/es del nostre país, la ciutadania i els partits polítics, estem força decebuts amb la darrera reforma de la PAC. Per què? Doncs perquè és el mateix que ja teníem i no ens soluciona absolutament res. La nova política agrària torna a primar només els grans agricultors i la gran agroindústria tot oblidant-se dels petits i de les empreses més familiars. Algú creu que de debò els pagesos/es podran sortir de la doble crisi en la que estan immersos/es amb la nova reforma? Per descomptat que no.

Fa un parell de setmanes el Conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural... (no sé si em deixo noms), Josep Maria Pelegrí, anunciava el gran consens existent amb la majoria de partits polítics, exceptuant el PP, pel que fa al rebuig a la nova política d’agricultura anunciada per la Unió Europea. El que no explicava el conseller és que les raons per les quals es rebutja la PAC són ben diferents per cada un dels partits convocats. Certament tots estem d'acord amb que la nova reforma no afavoreix l'agricultura catalana però mentre uns apostem per la sobirania alimentària i el respecte pel nostre entorn, els altres continuen veien les propostes de "greenings", és a dir el futur, com una nosa. Sense anar més lluny el conseller amenaçava les empreses ecològiques catalanes amb suprimir el CCPAE http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/18-economia/462867-alarma-entre-les-empreses-ecologiques.html?tmpl=component&print=1&page=

Si més no, la hipocresia de CIU amb els pagesos/es arriba fins a límits insospitats perquè el que no explica al sector és que a la conselleria d’agricultura el mateix govern li ha retallat un 25% del pressupost, més que a qualsevol altre departament, més que a qualsevol altre sector econòmic. Tot això a pesar de ser la conselleria que aplega més responsabilitats diferents (agriultura, pesca, alimentació...) o és que l'alimentació no és la necessitat més important que tenim totes les persones?Amb aquesta retallada el govern de CIU dóna un clar missatge, òbviament el que vol dir és que en temps de crisi l’agricultura els importa un rave. Seria bo que el sector agrícola comencés a adonar-se’n que amb CIU no ha tingut mai un aliat sinó que com bé deia el conseller Llena, "és la guineu que cuida les gallines".

En diuen eficiència i no ho és

2011-09-16T03:37:00.000-07:00

La Laia arriba amb el tren de les 9, s’ha llevat molt d’hora però encara té els llençols enganxats i ens diu que ha estat a punt de perdre el tren perquè el metro de Barcelona no funcionava prou a l’hora. Li ha tocat córrer però encara tenim uns minuts per fer un cafè i repassar les notícies de la premsa d’avui.
Hem quedat a l’Hostipal Arnau de Vilanova a les deu i ens ve a rebre l’Anna Ariño, ex presidenta de personal i delegada de CCOO des de fa molts anys. L’Anna ens porta a la primera planta i ens fa passar cap als despatxos del sindicats. Mentre esperem la resta de delegats sindicalistes (UGT, SATSE, SAE i CESIF), d’entrada ja veig el tipus de cambres on els tenen apartats, penso que potser les sales eren antics closos de Raig X sense finestres ni cap tipus de ventilació. Els sostres són baixos i em provoca una certa claustrofòbia anar fins l’habitació del fons que és la pròpia sala de reunions.
El lloc on estem ubicats dóna peu a pensar que hi anem a conspirar però el cert és que només volem saber de primera mà quines són les conseqüències de l’aplicació dels “criteris d’eficiència” a la sanitat, per part del recent estrenat govern de CIU. D’entrada la sensació dels sindicalistes és d’angoixa, es tanquen 124 llits dels 400 operatius i també es clausuren quiròfans, si no n’hi ha prou, ja s’han acomiadat treballadors/es tot al•legant que aquests no eren necessaris. A l’habitació hi ha poc aire i cada cop van arribant més sindicalistes, tots volen parlar i desfogar-se pel que ens expliquen atropelladament la situació de preocupació dels treballadors/es.
Tant el personal de l’Arnau com el del Santa Maria es queixa de la seva precarietat laboral ja que la pèrdua de llocs de treball per acomiadament de personal interí està retardant les intervencions mèdiques i afectant la qualitat assistencial. A més es dóna el cas específic, que l’hospital Arnau ja tenia pocs metges per una ràtio de pacients molt elevada, més que en altres hospitals catalans.
És una greu problemàtica que a partir d’ara els criteris que imperin a la sanitat pública no siguin ni la qualitat de l’atenció ni la professionalitat sinó el sol criteri de “la pela”. Això a vostè, estimat lector/a, li afecta directament, entre moltes altres coses patirà les ordres estrictes d’escurçar el seu ingrés a l’hospital, és a dir, si abans el metge/sa no el feia fora del llit fins que estava convençut que vostè no tindria cap recaiguda, ara l’han de fer fora tan si el metge hi està d’acord com si no. Aquest criteri, diuen, abaratirà el cost de les hospitalitzacions però ningú pensa que si vostè torna a recaure, en comptes d’una vegada, l’hauran hagut d’ingressar dues i que per tant el cost serà el doble. Per tant, on és l’eficàcia? Jo, sincerament, no me’l crec pas aquest argument. Continuem amb la política de pa sucat amb oli que té un objectiu final molt clar: el col•lapse de la sanitat pública per a la reactivació econòmica i el benefici de la sanitat privada.
I és clar, en explicar i fer preguntes al govern de CIU a nivell parlamentari davant la situació d’angoixa del personal i dels usuaris/es, el govern amb la irresponsabilitat de sempre ens diu que pilotes fora, que la culpa encara és del tripartit, mentre per la seua banda el conseller de sanitat Boi Ruiz, ex dirigent de la Unió Catalana d’Hospitals (un organisme que aplega només les empreses que fan negoci amb la sanitat), els aconsella que davant les retallades “es facin d’una mútua privada”. El que no diu després d’aquesta frase és que com més creixin les mútues privades més creixerà la seva butxaca i el seu somni de convertir en un negoci privat allò que els catalans ens hem guanyat amb el nostre esforç fiscal.
Així és que no és només l’Estat Espanyol el que ens roba, a casa nostra també en tenim de lladres i cal que estem alerta. O és que algú li ha retornat les seves cotitzacions a la seguretat social per poder-se pagar còmodament aquesta mútua famosa de la que parla Ruiz?.Quan els de CIU diuen que no hi ha alternativa a les retallades, menteixen deliberadament. El que fa CIU no és retallar la sanitat pública sinó destruir-la, deixar-la sota mínims per una qüestió absolutament ideològica. Senzillament hi creuen ben poc en la sanitat pública catalana però sí creuen necessari convertir en negoci tot allò que toquen. I si vostè no té diners per pagar-se una mútua, doncs “espavila que passen quintos”, diuen al meu poble.
M’imagino que es deu preguntar què hi podem fer en tot això, doncs d’entrada no acceptar-ho i expressar el nostre rebuig de la manera que més ens escaigui: escrivint, manifestant-nos, indignant-nos, reunint-nos, votant o cridant contra les mesures actuals. En cap cas però no ho facin pagar a cap dels seus metges que no en tenen cap culpa, i a més, l’única cosa que aconseguiran és que l’atenció cap a la seva malaltia sigui encara molt pitjor del que ja és ara.

Periodisme real ja!

2011-06-07T05:17:00.000-07:00

Hiha un debat de vital importància que em preocupa i molt, aquest debat el troboa faltar arreu. Sembla que hi ha un silenci general que l’empara perquè ni tan sols l'he trobat en els documents de “demandes de mínims” treballats a les places on s’hihan assentat els indignats/es darrerament. Què passa que ningú parla de l’èticaen la comunicació de la informació? Ahir mateix a RTVE escoltavaun dels pocs debats sobre ètica periodística presenciats al llarg de la meva vida i vaig pensar, quina raresa! Per aquest motiu no vaig dubtar ni un segon a escriure sobre el tema.

Noés una problemàtica gens baladí tenint en compte que més enllà de tota la literatura que pugui haver -hi sobre comunicació, tot el que sabem sobre política, canvis econòmics isocials ens arriba a través dels mitjans. Però, estem segurs i segures de que tot elque llegim i escoltem és verídic sempre? Podem afermar que no hi ha capgrup econòmic o polític darrera d’un mitjà i de la informació que ens empassem?

Elperiodisme dels darrers temps ha canviat per a bé i per a mal. Per un costat, s’ha desprestigiat injustament, al meu entendre, tot el que fa referència a canals públics amb el pretext de que en aquest context tot està manipulat per la política i es coarta la “llibertat” periodística, mentre que per l'altre, s’han sobrevalorat elsmitjans privatitzats al·legant que aquests tenen una independència absoluta. Independènciade què i de qui? Podem garantir que són periodistes els que treballen als mitjans privats? Alguns ho deuenser, altres em temo que no en tenen res però tampoc els ho caldria demostrar, pel mateix fet d'ésser privats.

La filosofia de qui defensa els mitjans privats desprestigiant els públics, es basa en el “quipaga mana” i al meu mitjà jo hi faig sortir el que em dóna la gana i és legítim,mentre que es malmeten lestelevisions públiques tot explicant que en aquestes només hi surt el que consdiera oportú el grup polític que governai el periodista no pot fer i desfer a l’ample. Ara bé, em temo que aquestanàlisi és excessivament simple i no indaga en la qüestió de fons.
Així per exemple, d'entrada ningú parla de la responsabilitat social. Qualsevolempresa privada ha de saber que té una responsabilitat envers la societat oel medi ambient, és a dir, no tot s’hi val en nom de la privacitat però el grau de responsabilitat depén directament de la seva legilslació. Per resumir-ho la responsabilitat social garanteix que no val a fer mal aningú ni al nostre entorn per treure'n un benefici econòmic. En afegit, òbviament els mitjans privats són elsmés fàcilment comprables, són negocis privats a l’abast de qualsevolbutxaca omnipotent. La manca d'obligatorietat per una responsabilitat social i la dependència econòmica per subsistir, o fer-se d'or, són factors que no ajuden en cap cas a respectar l’èticaperiodística, tampoc a fer ús del codi deontològic de la professió.

Davant l’evidència m’esgarrifo, n’hi ha que no necessiten ni contrastar lesfonts. No fa massa algun mitjà d’aquests va fer sortir la fotografia d'OssamaBin Laden ja difunt, més tard es va saber que era una imatge trucada, i què? nopassa res, els efectes a nivell social que això hagi pogut tenir no sónresponsabilitat del mitjà sinó del que s’ho ha cregut. És clar, si a vostè elbanc li ha fet creure que podia pagar un crèdit còmodament i que els interessosno variarien i després ho fan, és culpa seva, perquè s’ho ha cregut. Si a vostèel desnonen i el fan fora de casa amb un deute de per vida, és culpa seva,perquè va fer la hipoteca... en definitiva què s’ha cregut vostè? Calli i miri endavant quesi vostè és ruc o no ha tingut l’educació que mereix, és culpa seva i nomésseva.

Aquestaés la filosofia liberal i neoliberal, la de sempre però aplicada als mitjans decomunicació, més ferotge que mai i amb un poder incalculable. Concretament lacomunicació és el quart poder mundial, diuen, però veig diàriament que va estretament lligada als màxims poders financers, econòmics i polítics pel que podríem dir que és un poder transversal que passa massa sovint per sobre dels interessos socials atenent sempre a interessos privats. És casualitatque hagi pesat tant en la consciència de la gent que la crisi és culpa de tots/esi per això ens hem d’estrènyer el cinturó? Qui està creant la nova consciència d'estalvi de diners? Ni més ni menys que els mateixos que l'incitaven a gastar i a demanar crèdit no fa pas massa temps (bancs i financeres). Pel que fa als mitjans, només cal fixar-se enqui patrocina un mitjà o un altre, quines empreses hi ha darrera o quins grups de poderper saber de quin peu calçarà el mitjà en qüestió, és a dir, “dime con quienvas y te diré quien eres”.

Personalmentm’estimo més mirar un canal públic de televisió, no sempre la informació ésimparcial certament, però almenys sé que hi ha organismes i consells socialsque vigilen de més a prop el periodisme i les seves tendències polítiquesi econòmiques (tots lels periodistes les hi tenen, i és ben normal, és ben difícil desfer-se de la pròpia subjectivitat). Conclusivament, de la mateixa manera que necessitem organismes per vigilar elsnostres governants també en necessitem per vigilar qui manipula lainformació i com.

En aquests organismes, com el Consell de l'Audiovisual de Catunya,hi ha diferents grups de professionals, cap d'ells és imparcial però tenen criteris tant diversos quecom els de la plaça de Ricard Vinyes, han d’arribar a acords de mínims, a consensos, els quals posteriorment provoquen que aquestsmitjans acompleixin uns mínims ètics i de qualitat de comunicació de lainformació. Com la democràcia actual, aquests mecanismes de vigilància de lainformació són encara insuficients i novells, haurien de créixer i millorar molt més, sermés plurals pel que fa als seus integrants. Per aquest motiu caldria escoltar molt mésels professionals de la comunicació i deixar-los participarmés del que ara ho fan, així com els espectadors/es, les entitats socials del Tercer Sector, les empreses, els sindicats, les tietes, les padrinesetc... A mecanismes com el CAC, els cal encara molt perfeccionament però crec que podrien ser l'embrió d'un projecte de comunicació de la informació molt més just i equitatiu socialment.

Retorn al Franquisme

2011-05-27T05:08:00.000-07:00

Són les 8:30h del matí, comencen elsdesallotjaments a plaça Catalunya i a la plaça Ricard Vinyes de Lleida amb elpretext de netejar els carrers o per evitar incidents amb els seguidors delBarça, diuen. Quina casualitat! tots dos el mateix dia i a la mateixa horapràcticament.

Per desgràcia no ens estranya res.Tots/es, o gairebé tots/es els que som a l’ala més d’esquerres del país, sabíemque les retallades més ferotges començarien després de les eleccions, tambésabíem que el senyor Felip Puig estava contenint les seves ganes i pretesaimpunitat per carregar contra els joves indignats que han protagonitzat lesprotestes contra els “vagos y maleantes” que viuen en les altes esfereseconòmiques i polítiques. No és casualitat que els satírics del Polònia facinsortir el “senyor” Puig sempre amb un bat de beisbol a la mà.

El que sí que no esperàvem en cap cas,són les imatges que hem vist i les ferides de pilotes de goma, bufetades icrits de dolor dels joves perquè no només se’ls emportaven a ells sinó també totel material, ordinadors i informació que han pogut anar acumulant aquests dies.Ara sí, ja som al maig del 68. Hem retrocedit 43 anys política i socialment.

Ahir jo mateixa era a plaça Catalunyasignant les demandes d’aquests joves amb les que m’hi identifico. Sócllicenciada, tinc dos màsters i mig doctorat, parlo idiomes, és a dir, no tincfutur. Llegir el seu manifest és per ami llegir un programa d’ICV, la gran diferència rau en que el meu partit hautilitzat el sistema democràtic actual, sense gaire èxit, tot s’ha de dir. Qual fet ens fa pensar que hem estatcoprotagonistes d’un sistema demostradament esgotat i obsolet, per aquest motium’engrescava la possibilitat que ells i elles descobrissin una nova manera defer política que fins ara no hem estat capaços de reclamar amb proucontundència. Per contra, l’actual sistema no permet el desplegament i lacomunicació de les minories.

Aquests joves molt conscients de queno els servia de res només protestar havien començat a pensar, estudiar i recollirtot un seguit de propostes constructives (no ve tot d’ara tampoc, consulteu www.democraciainclusiva.org). Entot cas, començaven a edificar una nova manera de fer política, d’organitzaruna societat en la que els alts càrrecs polítics i els poders econòmicshaguessin perdut la seva hegemonia.

En definitiva, una forma socialment mésjusta que permeti a tota la societat escollir les seves polítiques en totmoment i no només uns representants cada quatre anys, en la que els polítics iels banquers deixessin de ser líders i mandataris per convertir-se en mersgestors de la voluntat ciutadana.

Les càrregues policials que l’anteriorgovern va menjar-se i que en cap cas quedi clar, no comparteixo, seranfullaraca al costat del que ens espera. Si més no i per desgràcia, molta gentles aprovarà i pensarà que aquesta canalla necessita mà dura. La misèria humanapot arribar molt lluny, sobretot en temps de crisi.

Estimats conciutadans/es aquest és elpanorama que ens toca viure: mentre uns busquen progrés i millora del sistemademocràtic abocant-hi el seu temps i esforços de forma voluntària des d’unaplaça o des de partits polítics minoritaris, altres han votat per a que hi hagimés mà dura contra les classes socials més desafavorides (joves i immigrants),voten conscient i inconscientment per retrocedir cap al franquisme, laretallada dels drets i de les llibertats. I si no, vegin al senyor Anglada al Youtube en un vídeo titulat “quiés Josep Anglada?”. Aquest senyor ha quintuplicat els seus vots essent el queés. Sento vergonya i temor però ni jo ni els i les manifestants, ens pensemacovardir. Que es preparin per la patacada que es fotran d’aquí quatre anys.

Comença el canvi amb naturalitat!

2011-05-05T09:44:00.000-07:00

Enguany sóc cap de llista a les municipals de Rosselló. No cal que digui quin és el meu partit, doncs “tenim un nom que el sap tothom”.
Aquest fet s’ha repetit al llarg de la meva vida, vull dir que tothom sap com penso jo, sempre he fet pública la meva manera de fer i pensar, però gairebé mai sé què pensa la resta. Malauradament cada cop més la meva generació s’entesta en fer de la seva vida privada un espai enorme, solitari, opac i trist. Suposo que el capitalisme ha picat amb força i ha aconseguit ampliar el concepte de privadesa fins a límits insospitats.
Però jo vull pensar que resisteixo a aquest individualisme salvatge i per això puc dir-vos on visc, què cobro, què faig a la vida, que n’espero, per què lluito, en què somio, de qui estic enamorada i per contra, qui no m’agrada gens... puc dir-ho tot en veu alta i sense pestanyejar i no em tremola res. Aquí em teniu feta i dreta, tal i com sóc, què hi guanyo en guardar-me totes aquestes coses com a secret? La confiança crida la confiança i a l’inversa.
Hi ha maneres de funcionar i comportaments en les persones que es repeteixen a tot arreu, en totes les cultures del món, a petita i mitjana escala, deu ser un dels motius pels quals em fascina tant l’antropologia. En totes les associacions, grups i equips de persones sempre hi ha qui treballa més, hi ha el que es repenja, el que assumeix totes les responsabilitats, el que no ve mai, el que critica i no aporta solucions. Totes aquestses figures s'assumeixen i fins i tot es poden veure amb gràcia. El que ja no fa gens de gràcia és que darrerament els que critiquen i no es mouen, s’han multiplicat per mil.
Criticar-ho tot sense moure ni un dit és l’esport nacional però per si no n’hi hagués prou també ho és criticar-se entre partits d’esquerra, entre moviments que tenen objectius similars, entre autòctons i immigrants, entre persones que són del mateix poble, i del mateix equip de futbol, entre familiars, entre amigues i amics. L’esport mundial és en definitiva, considerar-se sempre millor que l’altre.
Però encara hi ha una minoria humil i engrescada com les persones que m’han fet costat dins el grup d’Iniciativa per Rosselló, i gràcies a ells/es ara puc començar des del meu petit país a trencar amb aquesta manera de fer tan opaca i tan poc sàvia, i des d’on ho havia de fer sinó?
Sóc de les que encara creuen fermament que cal pensar globalment per actuar localment i de les que auguren que el món tornarà a ser més petit (per força!) doncs la seva expansió és demostradament insostenible , social, política i mediambientalment. “Para muestra, un botón”, només cal veure els resultats de la crisi estesa arreu.
Ara més que mai, cal que comenci un nou matí, i a casa meva el sol surt des de la finestra de la cuina del meu pis vell, vell sí, però adorable perquè no necessito res més. Creguin-me que la màxima més sàvia que hem trobat els humans és aquella que diu que "no és més ric qui més té sinó qui menys necessita.", és la millor medicina contra el dolor del consum, l'ansiolític més potent contra l'ansietat que causa el voler tenir més i acumular. La posologia diu que s'ha d'aplicar tres cops al dia o tot just després d'un impuls consumista.

Això la gent del meu grup ho té clar, sobretot la Marta i la Pilar perquè són gent senzilla, natural, desperta i que vol canvis, de vegades no sabem ni per on començar-los però d’altres volem juntes i volem alt perquè prenem les decisions des de l’ànima. Auguro canvis, i els auguro bons. Gràcies a tots/es per creure-hi.

Els salvapàtries del PP

2011-03-29T15:53:00.000-07:00

Ja són aquí, ja han arribat! Menys mal, em sento moltmés alleugerida des que el senyor Garcia Albiol ha passat per Lleida i hadeixat anar els seus superpoders arreu del casc antic i al llarg del carrer delNord. Des que han visitat el barri tot sembla (millor?), hem vist com al seupas els immigrants es tornaven de color blanc, vestien a la manera occidentald’última moda, els comerços es tornaven boutiques de disseny i els transeüntsque abans passaven l’estona al carrer perquè no troben feina, lluïen carteresde pell i corrien atrafegats amb iphones com si fossin homes i dones de negocismilionaris. M’imagino que aquest deu ser el món ideal que els partitsd’ultradreta somien.

Llàstima que només es passegin pels barris on habitala immigració durant els períodes pre-electorals i la resta de la legislaturaho deixin tot de la mà de Déu, o el que és el mateix aquí a Lleida, de la màdel senyor Ros. És clar que passejar-se entre tanta “brutícia” i “delinqüència”deu comportar riscs severs com embrutar-se el vestit Armany o les sabates detaló de ves a saber quina marca, pot ser per aquest motiu i perquè saben que enpoden treure un rèdit suculent, només venen en campanya.

L’aposta del PP és clara en aquest sentit, en comptesd’apel·lar a la responsabilitat ciutadana de treballar per una millorconvivència entre immigrats i autòctons, aposta per encendre més la metxa sobretot allà on més crema. Efectivament, la convivència entre diferents no hasigut mai fàcil, ni abans ni ara, no per aquest motiu cal llençar la tovallolai molt menys culpar-ne només una part, en el cas del PP, sempre la migrada. O ésque “els nostres” no tenen comportaments incívics? Sembla que des que haarribat la immigració tenim dret a exculpar-nos de tots els mals, la santaultradreta ens vol fer veure que tots els autòctons som models impol·luts deconducta davant els nouvinguts.

No fa massa de tornada a casa amb l’autobús vaigensopegar al passadís del mateix auto amb alguna cosa que sobresortia del terra(fet que em passa sovint per despistada). En el moment d’asseure’m, la senyoraque seia al meu costat em va dir “és que aquests immigrants mos hu fan totmalbé, no sé pas aun arribarem, los hi dixen fer tot!”.

Exactament no sé que té a veure la protuberància delterra de l’autobús amb la immigració però aquella senyora em va deixar clar quela xenofòbia no es cultiva en la part racional del cervell sinó en l’emotiva.Certament l'odi als immigrants és tot víscera, car ve de la por, del neguit idel propi instin d’autoprotecció més que no pas de les pròpies vivències.

I d’això els senyors/es del PP en saben molt, sabenperfectament que si volen que la ciutadania se’ls escolti han de tocar lavíscera, fer remoure la por que tot ésser humà té a dins, fer trontollarl’instin i no pas fer-los entrar en raó. Explicar per què els immigrants sónnecessaris per al nostre sistema econòmic i que la diversitat cultural ésriquesa en si mateixa, o que els nostres propis també falten als valorsdemocràtics, comporta massa temps i massa esforç cerebral. Justament el que elnostre món actual, no està disposat a fer.

Senyora Manso i senyor Garcia: si volen salvar pàtriesfomentant lleis en contra dels immigrants i aconseguir que aquests tinguin mésrespecte per les ordenances municipals, no ho facin passejant els tipets davantuna càmera de televisió, comencin a arromangar-se diàriament com fan moltesadministracions municipals, associacions de veïns, ongs i entitats de barri quetreballen des de la sensibilització; la mediació de conflictes; la formació enllengua catalana o castellana; en projectes d’inserció sociolaboral, entrealtres iniciatives que també surten del budells dels propis conciutadans, o ésque només són conciutadans/es seus aquells/es que tenen una opinió xenòfobasobre la immigració? No existim els i les que no tenim por dels immigrants? Ami personalment els que em fan por i aconsegueixen apunyalar el meu baix ventreamb el seu cinisme, no són ni el Rashid, ni el Vasile, ni la Nadia... sónvostès.

La borsa o l'amor

2011-02-25T10:55:00.000-08:00

Algúmolt estimat em va dir l’altre dia que hauria d'escriure més sobre l’amor i notant sobre política i vaig pensar que s’havia begut l’enteniment. Jo no sóc pasErich Fromm, tampoc Tirant lo Blanch, ni Teresa de Calcuta i molt menys laXixolina, com puc escriure i donar opinió sobre quelcom del que no en sé nin’he aprés mai res? A sobre amb l’edat m’he tornat més racional que no pasemotiva i per això cada cop n’entenc menys el seu origen, tampoc la sevamecànica, realment es pot escriure sobre l’amor?

Aprimer cop d’ull hom diria que és fàcil parlar sobre aquest (tema?). Brollenles cançons d’amor per la ràdio, projectem pel·lícules d’amor al cinema,festegem l’amor el 23 d’abril, altres el 14 de febrer, hi ha parelles quees casen per amor, perfums que porten el seu nom imprès, persones que se’n diuen,les religions parlen de l’amor al pròxim, la darrera moda espiritual és l’AmorUniversal... i sí, també llegim novel·les d’amor. Diríem que és fàcil escriuresobre l’amor i consegüentment en la nostra societat hi deu haver amor per un“tubo”.

Aixídoncs no hauria de tenir cap problema en escriure sobre l’amor, provaré defer-ne una definició: l’amor és... és un sentiment, i és bo? Depèn perquèsentir amor per algú que no t’estima et pot fer ben desgraciat i doncs,és dolent? Tampoc perquè et pot convertir en l’ésser més ric i feliç del món,però què coi és l’amor? L’amor és, l'amor és... amor a seques.

Sovintperdem el temps intentant racionalitzar tantes coses que ens oblidem del mésimportant, sentir-les, viure-les, gaudir-les, sofrir-les i deixar-nos endur perla seva veritable essència sense reflexionar-hi.

Enun món mogut pels diners i on impera l'economia per sobre de la política (en elseu sentit més etimològic) i per sobre de les necessitats del nostre planeta ide les persones que hi malviuen, en tindríem prou en aplicar-nos en allò quefestegem tan sovint però que implementem tan poc. Certament de l’amor no enmengem, ni vivim en cases fetes d'amor, tampoc ens cura les nostres malalties. Però si el nostre sistema econòmic s’hagués pensat des de l’amor maihagués estat un sistema capitalista, tampoc una dictadura comunista sinó unsistema que promogués la igualtat d’oportunitats, la llibertat i la dignitat detotes les persones sense excepció. Senyors/es de la borsa, si han de continuarinvertint en alguna cosa i seguir donant-nos pel sac a tots/es, inverteixin enamor, aquest és l’únic íbex del qual en podem treure tots un veritableprofit.

Els increïbles Homes Normals

2011-02-05T12:45:00.000-08:00

Els ex treballadors/es de Càrnies Vilaró (Mollerussa) ara mateix fa catorze dies que es troben tancats en un edifici auxiliar a la fàbrica que generalment fa de menjador, la qual s’ha convertit en una mena d’alberg provisional sense les condicions necessàries per viure-hi dignament. En Joan, la Laura i jo mateixa arribem a migdia, tot i que fa sol, fa molt fred, i sembla que al fons de tot de l’esplanada hi veiem unes siluetes que ens esperen. Ens reben el Jose, sindicalista, amic, “currante” fet i dret de tota la vida, també hi ha en Pau, el Santiago, l’Agustí, en Joan Carles i unes poques dones, algunes d’elles també han estat acomiadades, altres són familiars que han vingut a donar suport.

Amb paciència, de manera ordenada i amb un to amable ens expliquen quina és la seva situació i quins són els passos que han donat per tal de reivindicar els seus drets més bàsics. Les indemnitzacions són importants, però principalment reclamen poder exercir el seu dret al treball, el qual els ha estat vulnerat des de les mentides i les estafes d’un empresari de moral molt fluixa que amb traïció i tot faltant al pacte establert amb els treballadors/es, s’ha venut l’empresa tot acomiadant-los. Segurament la nova empresa compradora els substitueixi per treballadors xinesos express i low cost, que no coneixen els seus drets.

Molts dels homes que ens parlen feia més de 30 anys que treballaven en aquesta entitat càrnia, al llarg dels anys han adquirit molts coneixements i experiència i ara són mà d’obra especialitzada. Malauradament però no veuran reconeguts els seus mèrits a l’hora de trobar una altra feina i els serà molt difícil mantenir les seves famílies. La mala reforma laboral facilita que molta gent es trobi al carrer en aquesta situació i la Laura, que ja ha vist altres casos com aquest, els ofereix la mà estesa i els diu que seran convocats al Parlament per explicar la seva situació i que caldrà demanar al Departament de Treball que faci asseure de nou empresari i treballadors a renegociar la indemnització. L’administració hi és per garantir que els drets de les persones siguin respectats i per aquest motiu cal que l’explotem al màxim quan es donen injustícies d’aquest tipus. De què ens serveix sinó pagar tants impostos? I que consti que a mi ja m’està bé pagar-los, sempre i quan estiguin adaptats a la meva butxaca i se’m garanteixin uns serveis o drets.

Això no és el que succeirà a partir d’ara amb el nou govern de la Generalitat, és més, temo que Càrnies Vilaró no serà un cas aïllat, i per si no n’hi ha prou amb les salvatjades del sector privat, se’ns retallaran els serveis més bàsics tot pagant la mateixa quantitat d’impostos. O sigui que tindrem més atur, però també menys sanitat i menys educació pública entre altres retallades. Sense treball i sense serveis, se’ns condemna a una pobresa mai vista.

Mentre parlem tots en rotllana buscant solucions arriba una flaire de ceba cuita, ja preparen el dinar per a tots, segurament fent una barreja de coses que els han dut els amics i les amigues que els venen a veure sovint. Sigui el que sigui ho trobaran boníssim doncs a molts els falten els diners per comprar manduca bona i tot el que arriba al menjador, és benvingut.

Demano si puc anar al lavabo i el Jose em mira amb cara escèptica i em diu “passa si vols però no sé com estarà”, em sap greu que pensi que aquell lavabo és digne per ell però no per mi, sembla que la mentalitat feudal comença a fer efecte i a traspassar els porus d’aquests homes bondadosos. Hi entro i veig que tot i ser un lavabo amb portes “de mentida” el conserven net doncs ells s’organitzen per torns per mantenir les instal•lacions tal i com les havien trobades, tenen clar que han de respectar els espais comuns. Hi veig cartrons arraconats i sacs de dormir, mantes velles que són l’únic abric i matalàs del que disposaran per passar la nit freda i gelada al Pla d’Urgell.

Tot això succeeix mentre un empresari dorm a la seva llar de luxe, segurament sense massa remordiment i amb la convicció que han fet el que havien de fer o el que qualsevol faria en el seu lloc, doncs el negoci és el negoci. Em pregunto de què serveix tenir tants diners si quan els tens et tornes insensible, cobejós i covard. Tot per un grapat de milions més que duran aquests especuladors a ser més miserable perquè hauran de mantenir estructures més grans que els portin a fer més i més diners.

Si van a veure al Jose, al Pau i a la resta d’amics, a més de la companyia portin quelcom que els ajudi a dormir millor, a passar l’estona o que els ompli la panxa, ells ho agrairan enormement doncs necessiten tot el suport i calor, el seu esperit és molt gran i no pensen pas abandonar la lluita. La tristesa i la decepció dels nostres interlocutors/es se m’encomana però també la ràbia que els manté ferms. Són combatius/ves i saben que arribaran fins on calgui per fer-se respectar com a treballadors/es i com a persones.

Separar els/les diferents té conseqüències greus

2011-01-14T02:54:00.000-08:00

Voldria fer referència a un article que vaig llegir en premsa local aquesta setmana sobre la nova consellera d’educació Irene Rigau que em va eriçar els pèls, talment com pel•lícula de terror d’aquelles que són tan realistes que podrien ser veritat i per això fan tanta por. En l’article s’hi feia referència a la segregació per sexes a l’escola, qual pràctica considero realment rància i d’extrema perillositat social. No s’hi pot frivolitzar gens en aquest tema doncs es tracta d’un dels molts factor tipus que promocionen el sexisme en la nostra societat i desemboquen posteriorment en tragèdia de la qual ningú després se n’explica les causes. Sí, parlo sense retòrica de violència masclista, la qual prové d’una tradició patriarcal que origina la incomprensió mútua entre sexes, batalles eternes entre sotmeses i poderosos perpetuades pels models de consumisme actuals. Les pràctiques segregacionistes, només fan que allunyar-nos els uns dels altres i en cap cas ajuden a normalitzar la nostra convivència.

En ésser preguntada la recent aterrada consellera d’educació sobre què pensava en referència a les escoles que separen per sexes, la totalitat de les quals són concertades o privades, ella respongué sense embuts que hi estava a favor i que per tant, amb diners públics (corresponents a tots/es les contribuents), es pensa donar suport a aquest tipus d’iniciatives privades o semiprivades. Res de nou tampoc, és el que tots els partits van votar a favor excepte ICV, pel que vam ser insistentment criticats.

Si amb això no n’hi ha prou, atents al rigor científic de la resta de la resposta: continua explicant la consellera, que “li sembla” que és veritat que els nens treuen diferents resultats acadèmics i que tenen pitjor rendiment que les nenes, pel que considerava justificada la seva opinió i el seu suport alhora de segregar-los, no obstant per poder estar-ne segura “faria encarregar un estudi” que ho justifiqués. Mama, por.

D’entrada la consellera no sap que la segregació per sexes no és un debat nou i que per tant d’estudis sobre el tema en surten deu quan aixeques una pedra, no parlo dels nacionals només, que també hi són. Sense anar més lluny recomano a tots els que continuen justificant la segregació sexual “Fracàs escolar? La Solució Inesperada del Gènere i la Coeducació” d’en Daniel Gabarró, actualment un dels millors pedagogs de casa nostra.

Diu la seva recerca, que efectivament els resultats acadèmics són dispars entre sexes per raons de comportament. Els nens es porten més malament a conseqüència d’un model de masculinitat masclista que entorpeix el seu rendiment acadèmic. I sí, s’obtenen millors resultats quan se separen els nens de les nenes, però aquest millor rendiment no es deu a la segregació de per si sinó perquè els nens/es que van a escoles privades (que són les que segreguen) solen ser de classe alta, i els nens adinerats sempre han tingut millors resultats perquè tenen entorns d’estudi molt més favorables.

Però com amb tot, això no funciona amb les classes mitjanes o baixes i es demostrat per postres que instituts públics com el Guindàvols de Lleida, que apliquen un model mixt de coeducació, públic a més, obtenen millors resultats acadèmics en l’alumnat masculí que l’Arabell o el Terraferma. Però més enllà de les dades i la ciència, és que només hem de valorar el rendiment acadèmic? I els bons valors?, els que ens permeten ser tolerants o conviure amb els/les diferents? Es tracta de fer màquines productives o també bones persones? Amb això no vull dir que en els col•legis privats no s’hi ensenyin bons valors però d’entrada aquestes nenes i nens que només conviuen amb persones del seu mateix sexe, viuen 6 o 8 hores al dia en una situació totalment il.lusòria que no es correspon a la realitat social. Els serà molt més difícil acceptar doncs el i molt menys “la diferent”, quan hi hagin de conviure.

Canviant de tema, crec recordar que la crítica als estudis encarregats pel govern tripartit fou un dels factors desgastants més utilitzats per CIU, a dues setmanes de govern, encara no, ja comencem a veure encarregaments d’estudis innecessaris, i el que és pitjor, amb les conclusions fetes abans de que comencin. És clar que a mi no m'estranya gens, allà els que van escoltar els cants de les CIUrenes que deia el company Pané.

Rabietes polítiques a part, toca agafar d’una vegada aquest bou per les banyes que no corre de lo lligat que està per les cordes de la LEC, i dur-lo al Tribunal Constitucional, ara que està tan de moda precisament o en el seu defecte al tribunal de Drets Humans. Vaig forta, ja ho sé, però no dèiem tots/es amb llàgrimes als ulls el dia 25 de novembre que s'havia de ser contundent amb les causes dels sexismes? Doncs comencem pel principi, per l'educació. Aquest article és per tant, una crida a totes les entitats que es dediquen a promoure la no discriminació entre sexes per tal que ens pronunciem de forma contundent amb una única veu, forta i clara.

Extracte de "Les més invisibles: dones africanes de Catalunya"

2011-01-06T04:15:00.000-08:00

Alguns dels tòpics i estereotips que la societat d’acollida i fins i tot la resta de la immigració projecta vers les dones musulmanes, són analitzats magistralment per Fatima Mernissi (2001). La sociòloga desmenteix tòpics pel que fa a la dona musulmana la qual es vista per occident com “un ésser infrahumà, sumís i mig tonto que és feliç en la degradació organitzada pel patriarcat i la misèria institucionalitzada”. Mernissi subscriu que molts dels líders islàmics no només es neguen a admetre la revolució feminista que significà la filosofia islàmica, sinó que àdhuc els terroritza pensar que la dona pugui ser un ésser inconformista i arribi a espatllar els patrons estipulats pels interessos masculins. En certa manera haver d’ assumir que el feminisme també parteix des de l’orient, implicaria pensar que la resistència de les dones és un fenomen gens recent que ja es trobava en el primer període islàmic i per tant, no es tracta d’un moviment exclusiu de les dones provinents de societats occidentals.

La ploma de l’autora es refereix a les feministes occidentals amb el terme “feministes provincianes” quan aquestes titllen a les dones àrabs d’esclaves servils i obedients, incapaces de prendre consciència o de desenvolupar idees revolucionàries. En certes ocasions es tendiria a pensar que les dones musulmanes que s’han mostrat revolucionàries i pioneres pel que fa a la deconstrucció del patriarcat, són un tipus d’alumnat que occident ha creat. D’aquesta manera el feminisme occidental ha estat criticat per haver construït l’imaginari de les dones del tercer món com l’altra passiva, la víctima i un objecte homogeneïtzat més que no pas un subjecte actiu, en contraposició a les dones modernes, educades i liberals d’occident (Mohanty 1994).

Agafem el cas de les darreres mocions pels partits de dretes i també les propostes del PSC, presentades en el primer semestre del 2010 a l’Ajuntament de Lleida. A través d’aquestes mocions i/o propostes de govern, es volia prohibir en primer terme, fer ús en l’espai públic (també en el carrer) del vel integral (niqab o burka). Tots els partits, excepte ERC i ICV, estan convençuts que l’ús d’aquesta peça de roba és imposada pels homes i un símbol denigrant per a la dona que només pot tenir una interpretació, la submissió. Contradictòriament i en cap cas s’ha realitzat cap estudi que indiqui que realment aquestes dones estan sota el mandat de cap home, que la seva pràctica sigui per imposició, o hagin ni tan sols denunciat, cap tipus de maltractament per haver estat obligades a dur-lo. Aquestes dones no han estat consultades ni tan sols convocades a donar la seva opinió. Han passat d’una hipotètica submissió per part dels seus esposos a una monitorització per part dels ajuntaments on s’han aprovat les mocions que els prohibeix l’ús del vel integral en les institucions públiques .

Les conseqüències d’aquestes decisions i pràctiques per part dels ajuntaments també són estudiades a França per diferents acadèmics i de moment el que s’ha aconseguit és criminalitzar les dones musulmanes que duen el vel integral i en cap cas protegir-les dels hipotètics abusos per part dels homes de la seva comunitat. Són elles les que han de pagar les sancions i per tant se les fa úniques culpables i responsables d’aquesta pràctica. Així mateix i malauradament contra tot pronòstic, les prohibicions sí han donat lloc a amenaces de caire terrorista i a una contestació per part de la comunitat musulmana que radicalitza postures i fa més difícil el diàleg.
Vet aquí els resultats que n'esperem d'aquesta iniciativa pionera de l'Ajuntament de Lleida. Caldrà veure si aquesta nova normativa realment farà que aquestes dones renunciïn al seu ús o per contra, aquest augmentarà en senyal de protesta per haver agredit amb aquest gest una part, encara i que sigui molt minoritària, de la llibertat de culte de la comunitat musulmana. A algú se li acudiria dir que les monges han triat el seu modus vivendi per imposició masculina? La resposta segurament és negativa i és que a les monges se'ls hi pressuposa un intelecte i força de voluntat que a les dones musulmanes no se'ls concedeix.

Veiem les opinions de les dones entrevistades durant la recerca, entre elles una dona que havia fet ús del vel integral i defensa la seva pràctica com a lliure així com la seva capacitat autònoma de decidir:

[… El burka es como el hijab (el pañuelo) sólo que más negro y más oscuro, que tiene que ver con el territorio y no con el islam. La decisión no es del marido es de la mujer y es ella la que elige llevarlo, no somos mujeres maltratadas, eso no es verdad. Es verdad que hay algunas mujeres que han sufrido violencia pero no es la mayoría. La educación de los hijos es compartida y las decisiones económicas también, todas las cosas se deciden así al menos en mi familia. No he visto ni he escuchado matrimonios forzados de momento. Hay mujeres que se quieren casar con otros que no sean de su religión porque se quieren… Yo prefiero casarme con uno de mi religión porque creo que esto me va a unir mucho a mi marido, la gente de aquí no puede entender lo que soy]… (DMA15)

[…Yo aconsejo que tienen que dar información sobre el país de origen porque los catalanes tienen que saber las costumbres de nuestros inmigrantes porque la integración es esto, que los dos se conozcan, no sólo nosotros a ellos. Cada vez se ven más chicas extranjeras trabajando en tiendas y eso pero es un poco difícil para ver una mujer extranjera trabajando en los bancos de aquí. La gente de aquí necesitan también sesiones de información y sensibilización de saber de dónde venimos y que hay gente de todo. Es falso que todas las mujeres marroquíes son sumisas, hay gente con estudios universitarios pero cuando ven en el curriculum que eres marroquí ya no te quieren…] (DMA40)

[…Veo que todo el mundo está en contra de los musulmanes árabes más que todos los demás nacionalidades y religiones. Creen que los maridos imponen su criterio sobre la libertad de la mujer magrebí, eso no es verdad, yo por ejemplo te explico que tengo mi libertad 100%, ninguno me ha obligado para taparme, nadie me ha dicho nada. Yo no creo que ninguna mujer musulmana la obliga su marido, hoy en día ninguno obliga a su mujer de taparse, antes podía ser que sí pero ahora no. Es religión pero también tradición que cuando una mujer se casa se tapa pero también algunas mujeres antes de casarse lo hacen… y otras no, y me parece muy bien, cada una que haga lo que quiera…] (DMA18)

[… Las mujeres magrebíes no tienen más libertad aquí que en su país, yo en Marruecos no llevaba el velo, nuestro país no obliga las mujeres de llevar el velo, y aquí lo ponen porque no les gusta que las obliguen a ir sin, por rebeldía. Lo que piensa la gente aquí es falso, no es correcto. Yo me sentía más feliz en mi país que aquí, no creo que ninguna persona pueda sentirse feliz en un país que no es el suyo, y más viendo lo mal que te tratan. En mi país me tratan bien. No tiene nada que ver la dignidad con el velo, yo veo aquí mujeres que van por la calles casi desnudas y para mí también es indigno pero tengo que respetar, si es verdad que hay democracia como dicen tienen que dejar ir la gente como quieran, con burka o sin burka...] (DMA29)

[…Yo creo que hay de todo en las mujeres, algunas son sumisas otras no, si hay quien acepta la sumisión, uno yo creo que cuando está fuera de su país más se mete en el tema de la religión, más conservador se vuelve. En su país no están tan preocupados por el pañuelo ni el niqab pero aquí sí porque cuando te sientes rechazado por ser diferente lo que haces es destacar más tu diferencia para vengarte...] (DMA34)

Pensions & Banca

2010-12-28T04:45:00.000-08:00

La reforma del sistema de pensions i l’extensió de l’edat de jubilació són mesures que fa temps que s’anuncien amb anterioritat fins i tot a l’actual crisi econòmica. Els governs europeus justifiquen la reforma per la seva “insostenibilitat” a conseqüència dels canvis demogràfics. Canvis que es deuen a una població cada cop més envellida amb una esperança de vida més llarga, també a un descens de la natalitat, del que en resulta menys població jove en edat productiva. Així d’entrada l’explicació sembla prou lògica i qui no tingui més temps i ganes de remenar les veritables causes d’aquesta reforma, segur que combregarà ràpidament, però a qui beneficia realment que allarguem l’edat de jubilació i la reforma de les pensions? A l’Estat? Als treballadors/es? Quina classe de correctiu ens estan aplicant?

Si els canvis demogràfics són veritablement una amenaça per a la productivitat del país, no només hauríem de retallar el sistema de pensions sinó obrir les portes sense fàstics a persones estrangeres en edat productiva per tal de que poguessin compensar la manca de població activa que patim. Després de tot, els fluxos migratoris no s’han regulat mai segons necessitat de la població immigrada sinó segons necessitat empresarial i per manca de mà d’obra (quelcom que el PP i els partits xenòfobs ometen en el seu discurs).

Per una banda sembla que els analistes internacionals mal acompanyats de l'adjectiu “imparcials”, d'entrada obvien la productivitat individual del treballador/a, és a dir, un treballador/a no produeix el mateix ara que fa 10 anys, la tecnologia va evolucionant substantivament i per tant la capacitat de rendiment de les persones també. Aquesta evidència hauria de comptar a l'hora de fer anàlisi sobre productivitat a llarg termini però si més no, és un fet ignorat deliberadament en els informes d’aquests analistes que asseguren que les pensions públiques i l’edat de jubilació vigents seran impossibles davant la insuficient productivitat.

Per altra banda veiem que els i les joves pateixen una taxa d’atur del 40%, pel que posar tots els esforços en solucionar aquesta xacra, faria augmentar de bon tros els ingressos destinats a la Seguretat Social i de passada es podrien mantenir les pensions. Paradoxalment, el govern s’entesta en allargar l’edat de jubilació, i ens vol fer creure que els constructors prefereixen gent de 66 i 67 anys treballant dalt d’una bastida que no pas joves forts i sans en plena edat productiva, au fum-li fort! 2 milions de padrins/es ocupant el lloc de treball de persones joves i vigoroses.

Idees per augmentar la recaptació no en falten: apujar els salaris per fomentar un increment en l’aportació individual a la Seguretat Social, incrementar impostos de successions a grans patrimonis, perseguir el frau fiscal, eradicar paradisos fiscals (no em cansaré de repetir-les)... però no, ni tan sols s’han molestat a fer reformes en la jubilació i les pensions segons el tipus d’activitat laboral que es desenvolupa, o bé deixant l'allargament de la jubilació a voluntat del treballador/a segons el seu estat de salut. A més, quin sentit té ara allargar la vida laboral si el sector empresarial està fomentant més que mai jubilacions anticipades per reduir plantilla?

Quin misteri tot plegat, el cas és que quan indagues sobre totes les reformes i les retallades de drets sempre acabes anant a parar al mateix lloc. En el cas de les pensions, els informes en els que es basa el govern espanyol per fer la mala feina sorgeixen dels anàlisis del “grup dels 100 economistes”, patrocinats ni més ni menys que per la Fundació FEDEA, és a dir, la banca espanyola, la credibilitat dels quals a més, no ha estat mai qüestionada per cap mitjà de comunicació. Ben curiós.
És en veure els currículums del grup dels 100 i d'on procedeixen les seves nòmines que ens adonem que en realitat qui té el problema de sostenibilitat sobre pensions no és la Seguretat Social sinó la banca, els fons de pensions privats han perdut més del 20% del seu valor en els darrers dos anys. Conseqüentment qui té risc de col•lapse són els bancs i no el sistema públic, és més, certs informes com els de City Group asseguren que els plans de pensions privats no tenen futur mentre els sistemes de pensions públics siguin solvents i efectius. Et voilà! Si provoquem el pànic en els ciutadans/es i els fem creure que els plans de pensions privats són més segurs que els públics, lògicament, la crescuda dels primers donarà un capital força estable a la banca ja que aquests diners no es treuen mai del compte fins arribada l’edat establerta.

Quina murga, sempre els mateixos pesats darrera, la banca, la banca, la banca... Si bé, admeto que no sóc cap especialista en economia pel que podria cometre errades de càlcul, no obstant no crec que els experts que inspiren aquest article, Vicenç Navarro i Juan Torres, tots dos prestigiosos catedràtics d’economia aplicada, estiguin gaire sucats pels interessos privats. Si l'argumentari no us convenç, cal que penseu que sempre val la pena tenir les dues versions dels fets. Feliç 2011!!! :))))

Preu sant pels reis i pels senyors

2010-12-11T05:22:00.000-08:00

Diu una cançó de la Troba Kung-Fú que qui més té a més de tenir el que té, el conviden sempre i li afegeixen privilegis, i en canvi, qui menys verderols acumula, sempre paga el seu i el de la resta. Té més raó que un sant aquest Joan Garriga, és més, aquest exemple tant serveix en les esferes més altes de l’economia i la política, com a petita escala en la vida quotidiana de les persones.

Fixem-nos en els darrers aldarulls ocasionats pels estudiants a Londres en assabentar-se que el partit dels Laboristes havia votat a favor d’una reforma en el sistema educatiu que triplicarà el cost de la matrícula universitària. Aquesta traïció política de l'esquerra edulcorada, és un clar exemple de covardia davant les classes més altes que blinden els seus privilegis en veure’s amenaçat l’Estat del Benestar. De la nova retallada, o bé hauríem de dir, d'aquest nou furt a la ciutadania, se'n deriva que l’educació ja no és un bé públic ni un dret sinó un privilegi que només es podran permetre les classes més adinerades i els talentosos/es, si és que es manté el sistema de beques.

A Espanya (i la mateixa línia duu el nou govern català) les directrius també són molt clares: preu sant i barra lliure per als bancs, per al sistema financer, per les grans corporacions i capitals, incentius per a poderosos per a que facin créixer l’economia (me’n ric a boca plena). Per altra banda que paguin la festa dels primers i els plats trencats de la crisi els treballadors/es, els i les pensionistes i les mestresses/os de casa que hauran d’ocupar-se d’un Estat del Benestar inexistent. De segon, imposicions de fiscalitat no progressiva sinó per a tots igual independentment de si es cobra 300 o 3.000€ amb l’increment de taxes desiguals com l’iva. I de postres... pastís de coulant de xocolata per als reis i per als senyors, abaixant-los-hi els impostos, o eliminant-los, com vol fer CIU amb el de successions.

En la nostra vida quotidiana passa exactament el mateix, els diners criden els diners i si no en tens tot et surt sempre més car. Quan tens capital, el pots estalviar en un compte corrent que et doni interessos, si no el tens, acabes treient-los del compte per tal de que aquests interessos no te’ls cobrin i et deixin més pelat del que estaves.
Sovint no pots ni comprar-te un abonament de 100€ per a que et facin descompte al tren perquè no els tens i et veus obligat a adquirir bitllets d'un sol ús, pel que acabes contribuint més que qui es pot permetre pagar un abonament tot de cop, i així en infinites ofertes del nostre sistema de consum per qui pot fer grans compres. Per més inri si ets adinerat i famós, ambdós conceptes força lligats, et reserven les zones VIP en els millors restaurants i et fan ofrenes i menús especials sense necessitat de deixar un euro només perquè facis publicitat del local, si tens la butxaca buida i et veuen comptar els cèntims a l’hora de pagar la factura o demanar el plat menys car, et miren amb mala cara i si poden encara t’hi afegeixen un plus perquè no els aportes cap publicitat de cap tipus i sí molta nosa.

Em pregunto si han canviat gaires coses d’aquest antic i ronyós sistema feudal, piramidal, en el que els senyors se servien dels seus vassalls per enriquir-se i per mantenir els seus privilegis. Si és ben cert que el creixement en la darrera meitat de segle havia proporcionat una majoritària classe mitja i treballadora, també és obvi que les retallades de drets i dels pocs privilegis dels que gaudia aquesta classe popular són la bossa de monedes d’or amb les que pagarem els “nostres senyors”. D’aquesta manera i amb una mica de sort, pot ser ens continuïn deixant viure en algun corral i treballant alguna terra com a jornalers, i encara gràcies, ja que d’aquí poc els sentirem dir que tenir casa i feina és un gran privilegi que només pot tenir aquell qui s’ho ha guanyat. Quina serà la propera sorpresa? Trobar-me de cop i volta un tio al meu llit dient-me que té dret a lus primae noctis (dret de pernada)? Per ventura que aquesta primera nit, ja fa temps que va passar.

“Us importen més los mixons per les persones”

2010-10-28T04:54:00.000-07:00

Ahir vaig assistir a la rendició de comptes celebrada a REGSEGA a Tàrrega, que els consellers Francesc Baltasar (Medi Ambient) i Joaquim Llena (Agricultura) juntament amb el Secretari d’Estat Josep Puxeu van fer davant la Comunitat de Regants i afectats/es per les zones ZEPA del Canal Segarra Garrigues. M’agradaria poder dir que he estat seguint aquest tema des dels seus inicis, però malauradament la cosa sembla que ve de tan lluny que sense voler em va agafar jugant a pilota al pati de l’escola i en aquells moments encara no tenia prou eines racionals per entendre-la.

El primer cop que vaig sentir dir per boca d’una pagesa salerosa i valenta “a vatros, als verds, us importen més los mixons que les persones” era precisament a Tàrrega i no fa pas gaires mesos. Em vaig quedar força parada doncs havia sentit parlar d’aquesta manera altres pagesos/es del meu entorn però en ésser un diàleg tenia més temps de donar raons, si més no hi vaig trobar un cert gust en la bufetada verbal d’aquella dona. Front una acusació d’aquestes característiques sembla que d’entrada l’emissora et dóna a entendre que no vol diàleg i que ja pots dir missa que no la faràs pas canviar de parer. Sense pensar la resposta li vaig engegar “no és viritat, preocupa’s pels mixons és preocupa’s de les persones” (què poc hàbil vaig ser!) em va mirar amb cara escèptica i va girar cua, no em deuria pas entendre.

I és que fixeu-vos que darrera aquesta interacció tan curta hi ha una reflexió profunda i laberíntica que es resumeix així: com afrontar el progrés i la millora d’un territori àrid, poc productiu en la seva tradició agrícola, la qual és la principal activitat econòmica a més, sense fer mal al medi ambient i l’ecosistema que hi viu. O bé... com fer entendre als hereus i les pubilles de les terres que s’hi conreen que allà no hi podran regar a manta?, o que no hi podran fer el que havien fet sempre. Com dir-los que encara i que els hi passi el canal pel costat de casa no se’n podran servir? Tot perquè els estudis d’ambientòlegs de la Unió Europea van determinar que era molt més important la protecció de les aus i la vegetació. D’acord, no els contradiré pas. Ara bé, l’error de la UE radica en donar poques alternatives econòmiques a les persones del territori ni suport suficient a la Generalitat i a les administracions locals per afrontar la paralització de l’activitat. Puc entendre el cabreig general, de fet com a “verda”, per estrany que sembli, el comparteixo.

Per una banda tal i com deia ahir el Secretari d’Estat mai més es podrà fer front a noves infraestructures ni de reg ni de comunicació ni del que sigui, sense tenir en compte les repercussions nefastes pel medi ambient. Queda clar que si continuem generant pol•lució, destruint hàbitats d’aus i d’altres espècies animals al ritme que s’ha dut en el darrer segle i l’actual, ja no cal ni que ens plantegem procrear, perquè d’aquí a poc temps en aquest planeta no hi quedaran ni “mixons” ni persones. Això ens ho prenem seriosament sí o sí.

Per l'altra banda resulta que als que els toca pagar els plats de qui més ha contaminat i més mal ha fet que són les grans corporacions nacionals i multinacionals, són els que menys mal fan, doncs els pagesos/es d’aquestes terres duen vides generalment força austeres, de poca opulència i amb bons hàbits de consum d’electricitat i aigua. Certament els més pobres són sempre els que menys contaminen i em pregunto si aquestes grans empreses tenen restriccions tant determinants per a la seva activitat com la que suposa el nou mapa de les ZEPA. La llibertat amb la que operen, em fa pensar que no les hi tenen.

No obstant la solució no està en esperar a que l’ecologisme passi de moda, ni treure restriccions mediambientals a ningú sinó assegurar-se que qui més contamina és qui més paga i qui més difícil ho té per existir. En el cas dels plans de Lleida, la solució radica en donar compensacions i alternatives econòmiques als agricultors/es que quedin afectats pel nou mapa de protecció estepària. En definitiva donar oportunitats econòmiques, invertir en noves activitats d’autocupació, i per a fer això es necessita la implicació de tot el sector públic i privat.

Per començar cal exigir un segell de qualitat als productes que surtin de la zona de reg Segarra Garrigues, l’esforç de sostenibilitat s’ho mereix. Fomentar el comerç de proximitat per tal de defugir de l’especulació alimentària i els preus irrisoris dels mercats internacionals. Limitar la importació. Crear indústria de transformació dels aliments que s’hi generen (productes pre-cuinats, derivats, cosmètics naturals etc...) en les mateixes zones on s’hi ha limitat la producció agrícola per tal que el valor afegit es quedi a casa i a les butxaques dels que més pateixen les restriccions etc... Si n’hi ha de coses per fer! Falta que els pagesos/es i els seus fills/es s’ho creguin, mentre les administracions fan l’acompanyament tècnic i econòmic necessari per a incentivar els nous filons d’ocupació agrària.

Per tant senyora de Tàrrega vull dir-li (encara i que a deshores) que el que els verds/es perseguim és que els “mixons” i les persones puguin conviure amb dignitat, i que cap de les dues parts mori en detriment de l’altra, però això sí, ens cal més confiança a tots plegats per fer els equilibris necessaris.

El preu d'una política restringent d'immigració

2010-10-21T06:14:00.000-07:00

El discurs contra la voluntat d’integració de les persones migrades s’endureix, tant a Europa com a Catalunya i és que quan les coses van maldades, hom tendeix a recloure’s, a tornar-se conservador i retornar a les mentalitats totalitàries. La por sembrada per la crisi econòmica i social comença a fer els seus efectes, paralitza la musculatura, inclosa la que bombeja la sang que ha d’arribar al cervell. La por a perdre el que tenim provoca la immobilitat i la passivitat davant les misèries i les situacions d’extrema pobresa en les que viuen moltes de les persones, principalment les migrades, a Catalunya. En aquest estat de reticència tanquem els ulls i fem veure que no hi són i com que han estat els darrers d’arribar, girem el coll cap al costat i sense mirar-los als ulls direm que marxin perquè aquí no tenim res per ells/es. Tan se val si a la butxaca no hi tenen ni un cèntim ni per un bitllet d’autobús que els dugui al poble del costat!
El govern central, en adonar-se que moltes persones migrades no tenien cap intenció de quedar-se en un país hostil que els deixa ben poques oportunitats de millora, endegà els plans de retorn voluntari sense massa èxit però. En tot cas no han provocat l’allau de persones migrades a les oficines autonòmiques amuntegant-se per poder marxar de nou al seu país d’origen, algú se li fa estrany això? No, oi? Contradictòriament i a pesar de les febles ajudes que se’ls donaven per marxar, a Barcelona s’han aprovat gairebé mil plans de retorn voluntari. Analitzem però el fenomen perquè val la pena.
La política de pal de cec feta des dels despatxos, la que no amortitza les investigacions acadèmiques i socials que es realitzen entorn a aquest fenomen, la que no organitza consells ciutadans efectius sinó d’aparador, ha tornat a equivocar-se... què poc costava escoltar les necessitats, els desitjos i les il•lusions de les persones que emprenien un projecte migratori! Amb una petita mostra d'immigrants, independentment de quin sigui el seu país d’origen ens haguéssim adonat que una bona part d’aquestes persones (no totes) tenien un projecte temporal, és a dir, venien a fer diners per invertir-los posteriorment en els seus països d’origen tot obrint petits negocis.
Si més no, de nou la por i la paralització de la musculatura en veure que arribaven en grans quantitats cridats pel nostre mercat de treball, feu que els governs europeus comencessin a endurir enormement les condicions per adquirir els permisos de treball i residència. El resultat d’aquest enduriment és que el procés d’una persona migrada per establir-se a casa nostra arriba a ser tan llarg (10 anys mínim), penós i car, que en oferir-los quatre pagues i carantoines per a que tornin a marxar, la seva resposta ha estat aixecar el dit anular i dir: per què no te’n vas tu!
El Tercer Sector ja havia advertit de les conseqüències d’una mala gestió de la contractació en origen, que mai es va fer en origen, també de l’enduriment i del control de fronteres. Nombrosos estudis coincidien amb que ningú vol marxar i deixar els fills/es, la família, els amics i en definitiva l’entorn on se’l respecta i se l’estima per trobar-se sol davant una societat prepotent que no ha sortit mai de casa, i que el considera inferior i l’explota sense gaires escrúpols.
La Camacho, el Sarkozy i la Merkel no paren de treure porqueria de la boca criminalitzant la immigració per tal de fer vots a costelles de les misèries d'aquests/es Ulisses que paradoxalment es troben en terra de ningú i enyoren constantment el seu país, però no hi poden tornar amb la cua entre les cames després d’haver viscut tot un infern per arribar on són.
Celebro que el govern central hagi plantejat conservar l’antiguitat de la situació administrativa dels qui decideixen retornar, sens dubte és una manera de reconèixer l’esforç i la paciència que han tingut per adquirir-la. No obstant seria més interessant endegar un bon pla integral de codesenvolupament (i no iniciatives parcials) que permeti retornar les persones migrades que així ho desitgin amb dignitat i amb la possibilitat real de fer desaparèixer la pobresa tot fent front als mercats internacionals d’explotació que envaeixen els seus països d’origen. O és que el que passa és que els necessitàvem més nosaltres a ells/es que ells/es a nosaltres? Vet aquí el pla de la dreta: fer discurs xenòfob per a que la ultradreta no guanyi terreny i entretenir la ciutadania amb rucades per a que es rebotin contra els seus veïns/es del barri en comptes de sublevar-se en vers els governs i els milionaris de corbata. Quina esquizofrènia això dels plans de retorn: que marxin però que no marxin gaire, d’altra manera, com ens ho farem quan tornin a escalfar motors les màquines de la producció que requereix mà d’obra barata i abnegada?

Política de testosterona rància

2010-10-11T13:32:00.000-07:00

Com més tombs hi dono, més clar ho veig, en totes les expressions de la política hi sobren homes de masculinitat tradicional malentesa i caduca, i hi falten persones amb sensibilitat i maduresa. Em refereixo a la classe d’homes, encara molt majoritària, que prenen decisions a base de mesurar-se-la amb el que regna al municipi del costat, la comunitat autònoma veïna o el país de més amunt. Però el que és el pitjor de tot, és que a les dones que són com bé sabeu, les darreres a incorporar-se, els ensenyen a reproduir dogmàticament aquesta forma de fer política tan barroera (penseu en l’Alícia Sanchez Camacho per uns instants).
Per il.lustrar aquesta teoria d’excés de política de la testosterona rància, tres exemples a diferents nivells de govern: el primer i més a l’abast, es troba en les obres públiques i privades que s’instal•len en els municipis sense tenir en compte ni el criteri ni les afectacions dels veïns/es dels pobles limítrofs. Em refereixo a abocadors, incineradores, tèrmiques, cementiris nuclears, aeroports i totes aquelles infraestructures que podrien empudegar amb olors, sorolls i/o restes contaminants als municipis adjacents. Sense anar més lluny, d’això es queixava el veïnat pel que fa a l’abocador de Seròs.
La política municipal, generalment feta per homes (molt homes!) i dones que mimetitzen entre l’equip de govern, creu que el criteri a tenir en compte és omplir les arques independentment del perjudici que això pugui ocasionar als de la vora. Quin gran exemple de solidaritat i de bona governança per a les generacions futures!
A nivell autonòmic CIU representa el clímax de la testosterona rància a la que em refereixo. Han estat i són incapaços de veure ni reconèixer res positiu en l’obra de govern del tripartit, així com en l’època convergent es varen dur a terme bones accions i bones idees algunes d'elles culminades en l’obra tripartit, aquest també ha dut prosperitat en infraestrutures necessàries com el Segarra-Garrigues, la Xarxa de Transport Públic i la protecció del Medi Natural, entre altres. Tothom sap que la seva situació actual de defallida econòmica no és conseqüència de la seva gestió sinó del cúmul de perjudicis econòmics a nivell mundial i sobretot estatal. Dir i afirmar per part del senyor Mas “nosaltres ho farem millor” és com dir que "nosaltres nena (en aquest cas la ciutadania), la tenim més llarga". Com a nena, sincerament hi tinc poca afecció als mansos llepats, competitius i prepotents.
Respecte a l’Estat la testosterona guanya amb reveniments, entre Zapatero i Rajoi la politiqueria i els retrets van per sobre dels consensos i els punts comuns. Que els hi tenen, i molts. Sense anar més lluny la pròpia reforma laboral, sembla més obra del PP que no pas del PSOE i en comptes de reconèixer la concòrdia, continuen treien les cintes mètriques.
Més que mai i en una situació de crisi econòmica, es fa urgent i necessari, que comencem a mirar els pobles, les comunitats i els Estats limítrofs com a col•laboradors potencials, més que no pas com a competència directa. La manca de líquid forçosament hauria de suggerir unió i solidaritat en forma de projectes mancomunats, així mateix, les assemblees ciutadanes en totes les seves formes (si és que n’hi ha algun govern), han de fer-se presents per defecte per tal d’assegurar-nos que la ciutadania participa en tot moment i de forma transparent en els processos de presa de decisions.
És clar que la política necessita ésser feminitzada i en això no vull pas dir que les dones siguin més conciliadores, menys competitives, ni menys agressives doncs hem vist casos de dones “hormonades” amb polítiques molt conservadores gens solidàries amb els de la vora ni amb els seus propis (Margaret Thatcher, Ana Botella, Angela Merkel, Pilar Raola etc...). El que succeeix és que aquells valors atribuïts tradicionalment a la feminitat: la compassió pels altres, la capacitat d’escolta i la cura dels demés en definitiva, són valors depreciats precisament perquè són “de les dones” i certs homes creuen que cal "mostrar" les virtuts contràries, car feminitzar-se continua essent sinònim de devaluar-se.
Feminitzar la política, reconstruir-la, ens podria dur fins i tot més enllà de la democràcia participativa, podria ser l’inici d’una veritable democràcia inclusiva en la que vegem representats d’una vegada i per totes, els interessos comunitaris per sobre dels individuals.

Reformes al P(SO)E

2010-09-10T08:50:00.000-07:00

Al Partido Socialista (Obrero) Español li ha caigut la O, s’ha oblidat definitivament dels objectius pel qual fou creat. La defensa dels drets dels obrers/es i el seu benestar, que són alhora el sector més vulnerable del mercat laboral, ja no és un dels principals motors de l’ofici d’aquest partit polític. Diagnosi: els experts/es en gestió d’organitzacions públiques, privades i no lucratives coneixen que quan una entitat perd de vista els objectius per la qual fou creada, aquesta entra en crisi adusta i les opcions que li queden generalment són transformar-se o palmar.
Així doncs si el PSOE ja no correspon als motius pels quals fou organitzat, té dues alternatives: desaparèixer (que no ho farà, ni és bo que ho faci) o bé convertir-se en una altra cosa i deixar de desbaratar els ciutadans/es d’esquerra. Els consultors/es professionals aconsellarien reconduir la crisi a mitjançant diferents mesures com ara la renovació dels seus dirigents, el replantejament dels objectius, l’adaptació de l’organització al context d’actualitat i finalment un canvi de nom i d’imatge (jo dono idees). Ara bé, si el PSOE decideix quedar-se com està proposo que en les seves inicials hi facin desaparèixer l’o d’obrer tot reduint-les a PSE. Tot i que ben mirat també haurien de fer caure l’essa, car el concepte “socialista” també em faria dubtar després de veure la frivolitat amb la que s’han apuntat a fer desaparèixer drets socials i comunitaris en benefici de l’economia. Deixem-ho en un Partido Español a seques, així no se sabrà qui són ni què fan però tampoc enganyaran ningú.
De ben cert que continua havent-hi una comunitat obrera resignada dins el PSOE que encara creu cegament en les polítiques del ministre Corbacho però a hores d’ara és una comunitat que com l’actual executiva d’aquest partit, en deu conservar poc d’obrera i que tot gaudint de l’època d’esplendor de la nostra economia, van passar a millor vida. És manifest que van virar a una classe mitja alta que duu roba de disseny, això sí, “supermega” alternativa, i viu en pisos super fashions però compte, que estan reformats i són al casc antic (què xuli!) Sigui el que sigui està clar que han desaprès les penúries de les classes desafavorides i en conseqüència ja no consideren important la defensa de la mà d’obra d’una societat industrialitzada, aquesta s’ha convertit en mera estadística que ja no forma part de les seves vides quotidianes d’estrella “mitxelín”.
El conservadorisme amb el que s’està duien a terme la reforma laboral per part del PSOE ens sembla una broma de molt mal gust, definitivament una presa de pèl per tots aquells/es que en el seu dia votaren als malnomenats representants dels obrers/es, els sindicats i els que ens considerem d’esquerres. Sortirem de la reforma laboral facilitant els acomiadaments dels treballadors/es i el contracte temporal, demonitzant els aturats però això sí alegrant la vida dels grans empresaris panxacontents, que tan sols tenen l’objectiu d’acumular capital mentre els demés paguem els seus impostos i les infraestructures que trepitgen. És més, tampoc els exigirem un percentatge de creació d’ocupació, i ara pobrets, que no s’estressin!
No s’invertirà en investigació, no s’ampliarà la insignificant base fiscal que tenim, tampoc hi haurà reformes per al sector energètic, és a dir, no s’exigirà res a les elèctriques que acumulen 5.000 milions anuals de beneficis a costa de l’empobriment i explotació de zones i municipis rurals. No hi haurà requeriments als bancs per incentivar el crèdit a les famílies i a la petita i mitjana empresa, no! Fos pas cas que es desvetllessin del seu agradable son.
Els psoistes es disculparan tot dient que la inèrcia de l’economia mundial és aquesta i que no s’hi pot fer res, que ara toca retallar drets i austeritat per a tots/es, que això és com una gran família (com si en les famílies no n’hi haguessin de pocavergonyes que viuen a costa dels seus parents). També diran que tots els dirigents mundials han pres mesures similars.
El que no els explicaran és que a nivell mundial el que impera és la dreta i els mercats laborals, que España és dels pocs països d’esquerra en condició d'invitat permanent del G20 i una esperança fins i tot per als votants d’esquerra de països més desenvolupats que el nostre. Però el síndrome d’inferioritat del PSOE és tant gran, que en tenir l’oportunitat de donar exemple de valentia aplicant reformes veritablement d’esquerres dins el mandat de la UE, ha preferit abaixar el cap tot dient amén a la Merkel i al Sarkozí.
Però ni ara ni mai no decaiguem, i a cridar ben fort durant la manifestació del 29 tot recordant que les mesures que sindicats i ICV-EUIA proposen no són tan diferents que les que proposava l’actual govern durant el mandat del PP. I és que de fet, dins les propostes transformistes del PSOE, uns quants tallers de recuperació de la memòria, no hi farien nosa.

La del pot petit, és la bona confitura

2010-07-06T13:13:00.000-07:00

Crisi econòmica, crisi política, crisi dels drets socials que ve de la pròpia crisi econòmica, crisi mediambiental, crisi agrícola, crisi d’autogovern dins l’Estat... CRISI. És cert que els mitjans de comunicació alteren estrepitosament qualsevol fenomen i el converteixen en notícia encara que no en sigui, o no sigui excessivament rellevant, però també és ben cert que cap dels sectors que he descrit anteriorment passa pel seu millor moment. És hora doncs de començar a filar prim amb els nostres anàlisis i no quedar-nos amb una observació de la realitat que ens envolta, excessivament curta de mides.
La creació d’un supragovern com fou en el seu moment la UE en pacífica resposta a la II Guerra Mundial, i fins i tot la tendència a la creació d’un Estat Mundial fou proclamada i aclamada pels moviments pro-globalitzadors, que coincidien alhora amb els interessos dels mercats internacionals i els sistemes financers. Al mateix temps però apareixien els moviments regionalistes o antiglobalització (Chomsky, Ramonet...) tot vaticinant que la tendència a engrandir els estats i el lliure mercat internacional, suposaria una mena de “sequestrene” per a l’extrema riquesa i l’extrema pobresa arreu del món.
És hora de fer balanç sobre les avantatges i desavantatges de pertànyer a superestructures com són la UE i l’Estat Espanyol. En definitiva és hora de saber si les estructures com els grans Estats i els supraestats són projectes viables. Està clar que quan creixíem desmesuradament després de milenis de sistemes feudals i totalitaris, hom es va posar d’acord en dir alt i clar que havíem progressat, si més no actualment la crisi encadenada que ens arrossega i en la que cap dirigent mundial és capaç de fer un cop de volant cap a l’esquerra per començar de nou, és ben difícil parlar de progrés. La sensació estesa arreu és més aviat de manipulació, som baldufes espectadores que participen dels processos de presa de decisions un diumenge cada quatre anys i amb unes possibilitats de vot ben poc atractives.
El nostre creixement no ha estat més que una il•lusió òptica fonamentada a base de crèdits i diner inexistent en el que ens sentíem vanitosament rics i on els bancs i els mercats ens feien creure que el creixement no havia de veure mai la seva fi, que no hi havia perill.
Si bé és cert que durant el segle passat els progressos democràtics i socials han estat indiscutibles i positius, dubto cada cop més dels beneficis dels nostres progressos econòmics i de la democràcia representativa com a única via possible. És més, el preu a pagar per aquest creixement insostenible està resultant caríssim a nivell ecològic, laboral, qualitat alimentària, salut mental i física per no parlar dels països anomenats “en vies de desenvolupament” que han hagut de canviar les seves “vies” per estacions abandonades.
Imagineu-vos per un moment que les nostres comarques esdevenen governs independents, que no existeix el mercat internacional sinó de proximitat, tothom ven el que produeix de forma directa, sense intermediaris, que per tant tots/es gaudim dels millors productes alimentaris, que tothom té un sostre per viure sense hipoteca, amb formació, noves tecnlogies no contaminants, i que aquestes petites estructures de govern controlen de forma directa la corrupció política, sense fraus. No és una utopia, és un horitzó a perseguir en el que molts ja ens hem començat a arremangar, com diu Raúl Zibechi “són els moviments dels de baix els que poden crear un món nou, per una senzilla raó: són els que a petita escala estan construint relacions socials no capitalistes”. http://www.podem.cat/
Abans però anirem fent els primers passos i el que ara toca a Catalunya és ser més autònoms, tenir un govern més petit, més directe i més fàcilment assumible, federal o independent (això ho decidirà el poble). Hem de reclamar la sobirania popular perduda, el més preuat dels poders democràtics, exigir el dret a l’autodeterminació. No volem més creixement insostenible, és l’hora de decréixer per retornar el poder al poble sobirà, és l’hora de l’aprimament dels grans Estats i les superestructures que ens han dut a aquesta situació injusta i insolidària. Com més petit sigui el nostre país, més directa serà la nostra participació i les oportunitats iguals per a tots/es, o és que encara no en tenim prou de la santa època imperialista?

“El vel. me l'imposo jo"

2010-05-16T08:19:00.000-07:00

Naïma és una de les poques dones procedents de l’Aràbia Saudita residents a Lleida, és llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat d’El Caire i ha realitzat un màster en Relacions Internacionals a la Universitat de Gènova. Fa tres anys quan es va casar amb Khaled, un Egipci propietari d’una cadena de Halals de la nostra ciutat, va decidir fer ús del vel integral. Conscientment llençà els luxes i els cosmètics a la paperera, per dedicar-se a cultivar la ment i l’esperit a través de la religiositat, tot renunciant alhora al contacte directe amb altres persones desconegudes i renunciant molt especialment a evitar qualsevol senyal amistosa o sexual per part de cap home que no fos el seu espòs.
Naïma era conscient que la seva decisió li comportaria problemes amb el marit, perquè ell no és partidari de l’ús del vel integral. A Egipte la gran majoria de dones no l’utilitzen, i per tant, ell no hi està avesat ni per tradició ni per cultura: el considera absolutament inapropiat. Khaled estava enfadat i confús, volia animar la seva dona a treure-li aquesta esbojarrada idea del cap però abans que pogués fer cap pas, el seu propi germà havia anat a veure’l a casa escridassant-lo: “Khaled, per què ho fas això? Per què li prives la llibertat a la teva dona d’aquesta manera?”. I així és com la decisió privada d’una dona sense tenir en compte l’opinió del seu marit, es convertí en una problemàtica estesa a tota la família. Posteriorment s’hi involucrà tot el barri, per passar després a ser un tema municipal i finalment, una qüestió d’Estat.
Hi ha molt de pervers en tots aquells discursos conservadors de la dreta i alguns partits d’esquerra dubtosa, quan surten en defensa de la prohibició de l’ús del vel integral (mal anomenat pel mitjans i la ciutadania, “burka”). Segons el partidaris de prohibir l’ús d’aquesta peça, la raó majoritària és la igualtat de gènere i el respecte per la llibertat de la dona. Essent així, dins la mateixa llibertat femenina, no hi hauríem d’incloure el dret de les dones a decidir sobre la seva roba, sigui la seva una decisió encertada o no? Qui posaria la mà al foc per dir que aquestes usuàries del vel integral (una ínfima minoria) han estat forçades? Després d’haver conversat amb diverses dones tapades de cap a peus, amb una formació acadèmica similar a la meva, jo no la hi posaria, la mà al foc.
Prou d’hipocresia. Als contraris de l’ús públic del vel integral, ben poc els interessen les històries que hi ha darrera del vel de cada dona, ni què l’ha portat a decidir utilitzar-lo. Aquells que apel•len a les llibertats de les dones en la prohibició de l’ús del vel integral són els mateixos que es manifesten contra la interrupció voluntària de l’embaràs, i si els destapem, veurem que no és sinó una manera de dissimular sense gaire èxit l’autèntic motor que els impulsa al debat i a les mocions municipals: la islamofòbia i el seu rebuig cap a la comunitat musulmana en totes les seves expressions. Sobre la xenofòbia contra musulmans podem trobar-ne molts estudis, i també partits polítics com Plataforma per Catalunya. En canvi, sobre les dones obligades a dur el vel integral a Occident, d’estadístiques ben poques.
Davant la ignorància, el millor que podem fer es tractar aquestes dones amb respecte, és a dir, no ser paternalistes sobre les seves decisions. El paternalisme és una altra manera de mirar-les com a éssers inferiors que necessiten ser tutelats per l’Estat. En tot cas si tenim indicis clars de que es tracta d’una imposició, no farem diferències amb altres casos de violència masclista, ho haurem de denunciar, com faríem amb qualsevol dona de la qual en visualitzéssim signes evidents de maltractament. Al cap i a la fi, les coses no són tan complicades, les fem complicades quan hi afegim sentiments ocults.

Dones del món rural: nous reptes

2010-04-16T03:05:00.000-07:00

Dissabte, dia 17 d'abril, de 10:00h a 13:30h a la Fonoteca de l'Ajuntament de Balaguer,
Dones amb Iniciativa promou una jornada/debat sobre la situació social, cultural i econòmica de les dones que viuen en el medi rural. Hi participa Unió de Pagesos, Fundació Món Rural i Slow Food.Es pretensió nostra que hi acabem aprovant un manifest-resolució que tindrà aproximadament els continguts -un cop revisats i esmenatsper les persones assistents- que tot seguit s'expressen.
Si la igualtat d’oportunitats és per a les dones encara un objectiu a assolir plenament en la societat urbana i industrialitzada, ho és més en la societat rural, on la consciència igualitària ha avançat més lentament per causa de les circumstàncies socials, demogràfiques i culturals.En el món agrari, la dona catalana ha tingut oportunitat de ser propietària de sòls productius, però escassament hi ha exercit com a titular de l’explotació que, tradicionalment, ha estat assignada a l’home (pare, germà, marit). I no obstant, la dona pagesa ha suportat –i encara suporta- jornades dobles i triples, en la mesura que ha hagut de fer-se càrrec de les tasques reproductives i donar ajut quotidià als treballs inherents a l’explotació familiar, molt especialment quan en aquesta explotació hi hagut ramaderia a més de les labors de la terra. Les dones de l’agricultura han criat els seus fills, han cuidat els pares propis i molt sovint els de la seva parella, alhora que han tingut cura de les feines educatives de la mainada, de les pròpies de l’alimentació i, tot sovint, les de l’administració dels béns diaris familiars.Per fortuna, la consideració de la dona en la ruralia ha millorat de forma substancial. Dels dies en què ella era la dot, l’assegurança de la nissaga, la persona que mantenia el caliu de la llar i sostenia els ancians, avui ha passat a ser força més autònoma i capaç de decisions personals i econòmiques. Les dones rurals d’avui tenen estudis, generalment similars als dels homes quan no superiors. Les diferents oportunitats de socialització de les dones de la pagesia i del món rural per extensió han millorat amb la capacitat de mobilitat de la població i amb l’extensió dels serveis públics implantats en les poblacions grans i ens les que són capçalera de comarca. Singularment, l’atenció sanitària preventiva per a la salut de les dones, i la derivada de la gestació i la maternitat, ha augmentat considerablement en la seva prestació.També les oportunitats de consum cultural han augmentat tant per a les dones com per als homes, paral·lelament, a partir de les majors prestacions públiques i privades en els centres demogràfics amb més pes de les comarques. Unes oportunitats que han pogut ser aprofitades per les dones en la mesura que han assolit nivells educatius bàsics, mitjans i cada cop més alts també.Tanmateix es constaten dèficits importants encara avui en la vida quotidiana de les dones rurals. Dèficits en matèria d’oportunitats per exercir l’emprenedoria (ja en les explotacions agroramaderes o en activitats econòmiques autònomes), en matèria de prevenció i d’assistència davant casos de maltractament psicològic o físic, en matèria de mobilitat quan no es disposa d’automòbil particular o quan l’edat en desaconsella l’ús... I també en matèria d’autonomia econòmica entre les encara moltes dones de mitjana i avançada edat que no treballen per compte d’altri o en una activitat autònoma. Aquesta realitat sembla especialment dolorosa entre les dones vídues que no han cotitzat durant la seva edat laboral. Les pensions no contributives que perceben són baixes i difícilment poden ser complementades per activitats productives, car el patrimoni de la terra –quan en tenen- no és prou rendable.A aquests problemes personals s’hi suma l’escassetat de serveis públics presents en les poblacions petites, disseminades en el territori. En efecte, els serveis educatius en la primera infància només es presten en poblacions més o menys nombroses. Similarment ocorre amb altres prestacions públiques com són les de l’acompanyament en ocasions de violència o pressió de gènere, les derivades de la discapacitat o de la dependència, o les de residència geriàtrica si la dona pren la decisió d’usar-la en la seva vellesa.La visibilitat de la dona rural és força més escassa que la de la dona urbana, en la mesura que el camp dóna menys oportunitats de presència social de l’activitat femenina (també de la masculina), o en la mesura que les oportunitats d’excel·lir en l’emprenedoria, en la direcció administrativa empresarial, en el funcionariat públic, etc. Així mateix, la creixença en les iniciatives culturals o socials en el món rural és més dificultosa per a tothom i, en conseqüència, també i especialment per a les dones.Ateses, doncs, aquestes circumstàncies, les dones i els homes, reunits en la Jornada sobre “Dona i Món Rural” a la ciutat de Balaguer, acorden aprovar les següents disposicions, perquè siguin conegudes pel gruix social i perquè produeixin efectes a favor de la igualtat de gènere en la vida rural:

1. Les Administracions públiques –Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions/Consells de vegueria, Generalitat de Catalunya i òrgans de l’Estat- vetllaran en la seva acció política perquè en el món rural la contribució de les dones a la riquesa, a la cohesió social, a la cultura tingui el màxim camp d’acció, sense cap impediment específic pel fet de ser dones. I si cal, adoptaran mesures de discriminació positiva a fi de preservar la igualtat en aquests àmbits de la vida social.

2. Les Administracions públiques vetllaran perquè la visibilitat de les dones rurals sigui una realitat quotidiana, tot promovent la informació sobre llurs activitats, protegint les seves accions individuals o col·lectives a favor del seu associacionisme, incentivant les iniciatives socials que donin el relleu necessari a la reivindicació de les dones rurals per a la millor construcció de les seves societats.

3. Les Administracions públiques atendran –d’acord amb llurs competències i possibilitats- les necessitats de les dones emprenedores a iniciar els seus projectes empresarials o econòmics, tot ajudant-les a definir-los, si és el cas, i a capitalitzar-los quan aquests siguin viables.

4. Les Administracions públiques amb competències expresses vetllaran per les oportunitats de formació permanent de les dones que viuen en l’àmbit rural, i per a la seva promoció en igualtat de condicions als homes.

5. Les Administracions promouran els serveis públics bàsics o essencials en els espais de la població rural dirigits a la salut de les dones i a la prevenció de les malalties amb més incidència en la població femenina. Igualment promouran aquells serveis que possibiliten una major i millor conciliació de la vida familiar, personal i laboral. Així mateix, promouran les accions necessàries per a la protecció de les dones que es trobin en situació de vulnerabilitat i d’acompanyament quan aquestes dones sofreixin abusos o pressions per causa de violència masclista.

6. Les Administracions públiques vetllaran per la millora de les condicions de la mobilitat de les dones en la geografia del món rural en què viuen, a fi que tinguin accessibles els centres de serveis dels seu entorn.

7. L’Administració de l’Estat i la Generalitat de Catalunya remouran els obstacles que dificulten l’accés de les dones rurals a la seva protecció social, especialment en allò que es refereix a les prestacions per jubilació o per viduïtat, a fi de garantir-los la suficiència i la dignitat de les percepcions d’acord amb l’entorn econòmic en què viuen.

8. Les Administracions públiques vetllaran per la correcta atenció de les dones rurals en la seva ancianitat o quan s’escaiguin situacions de dependència personal per causa de l’estat físic, psicològic o econòmic.

9. Les organitzacions professionals del camp, les entitats socials i culturals, i tot l teixit associatiu de la ruralia catalana vetllarà per l’escrupolosa igualtat de gènere en allò que prescriguin els seus estatuts i en allò que en defineixi els objectius i les accions.10. Cridem el conjunt de la ciutadania de Catalunya: les administracions, els partits polítics, els agents socials i econòmics, les entitats socials a tenir en consideració, en llurs projectes i actuacions, la realitat del món rural català i, especialment, la de les seves dones.

Contra la desafecció, participació

2010-03-29T09:12:00.000-07:00

Les ONG, sindicats i moviments socials ho tenen cada cop més clar: per tal de construir un projecte d'intervenció i assegurar-nos l'èxit, encara i que sigui en un poble perdut de la mà de Déu del Senegal, la primera instrucció d'ús és reunir-se no només amb les autoritats de la vila, sinó amb els ciutadans/es, que com a tals tenen necessitats diferents però també veus comunes. Cal doncs posar en pràctica el valor més essencial de la democràcia i retornar el poder polític al poble i per aquest motiu es fa imprescindible escoltar la nostra gent, trobar el consens entre les seves vicissituds, i a partir d'aquí començar a construir el projecte, marcar els objectius, la metodologia i descriure uns resultats esperats per tal de poder avaluar-ne l'impacte posteriorment. Pot ser aquests objectius passin per assolir una democràcia menys representativa i més inclusiva? Parem-nos a escoltar a veure què en surt.
En definitiva cal assegurar-se que aquest projecte tothom s'hi sent mínimament implicat, quelcom summament difícil però no impossible del tot. Des d'ICV-EUIA enguany ens hem proposat aquest tipus de procés participatiu amb tota la força i esperança, sabent del cert que companys/es molts properes a la nostra ideologia no s'hi apropen per por a la falsedat, a la corrupció política o a ser el ninot d'escarnis mediàtics com els que han patit els líders d'aquesta formació darrerament. Ningú vol participar d'aquest circ que els mitjans de comunicació i els partits han protagonitzat durant els darrers anys. No m'estranya, però alhora, no participar i no fer-hi res, és una solució ben covarda, no us sembla?

Els implicats sabem que amb la participació en les tasques del nostre municipi, a nivell nacional i supranacional (cadascú que trïi el que vulgui segons les seves competències), i només quan veiem que les nostres iniciatives tenen un impacte i una espurna de canvi, per petit que sigui, el resultat és espectacular, som capaços d'obrir-nos com a flors d'ametller i acabem fent del projecte comú un repte individual.

Dit d'una altra manera, ens hem de poder reflectir en les nostres institucions i govern, al igual que Dorian Gray, tots els éssers humans tenim certa tendència narcisista, i només ens interessem per allò que guarda certa identificació amb la nostra manera de fer i actuar. Si a això li sumem els valors d'una societat del consum avocada a pensar en ella mateixa i com a màxim en el seu cercle familiar, els resultats són els que avui en dia patim, una atomització de ideologies i partits esbatussant-se i marcant paquet en allò que creuen que són els preceptes de la seva ideologia, idearis que la ciutadania (poc formada en política i aministració pública) no entén i a més contempla amb incertesa i decepció tot fomentant la resignació del "és el que tenim, és el que hi ha".

No podem parlar de retornar el poder al poble quan aquest mai l'ha tingut de veres. Participar amb un vot d'unes eleccions cada 4 anys resulta del tot insuficient i alienador. Cal que l'administració i la vida política, que en definitiva, és l’interés comú i la nostra pròpia organització social, sigui el més accessible i quotidiana possible, que ocupi un lloc i un espai petit en cada un de nosaltres, doncs a banda de narcissistes, també som animals socials. Tot això passa per crear la consciència en els individus de que la seva pròpia comunitat els necessita. Qui sap si ab la impolicació de tanta gent tindríem així una bona excusa per abaixar sous abusius de càrrecs innecessaris?. Els materials participatius són els següents, animeu-vos i acostumeu-vos a utilitzar-nos si us plau:

a) balanç govern icv i del diputat Francesc Pané (per poder criticar i posteriorment construir cal que partiu d'una base tot sabent el que hem fet i del que no)

b) 200 propostes d'icv http://www.joanherrera.cat/ i esborrany de programa electoral per a Lleida www.iniciativa.cat/lleida (el preprograma i les propostes us seran útils també per no haver de contruir idees de 0)

c) webs de participació (les ja esmenades en el punt B + http://www.participaicvlleida.wordpress.com/ ), aquí podreu esplaiar-vos tan com vulgueu en els temes que us preocupin, des del respecte i de forma constructiva

d) reunions amb entitats del territori (en Francesc, en Joan Miquel, altres companys i una servidora, anem a parlar amb les entitats de les capitals de comarca, no només per escoltar propostes sinó també per aportar solucions immediates a les seves problemàtiques, sempre i quan estiguin a l'abast del diputat o nostres)

e) visites a mercats (la ciutadania que no és a la xarxa 2.0 sovint coincideix amb la que fa la compra a mercat, allà podem parlar-hi i tenen a l'abast el Diputat per fer-li tota mena de preguntes )

f) material suport paper: una publicació amb els desitjos dels ciutadans/es, no necessàriament d'icv, per a la propera legislatura

Manifest a favor dels homes

2010-03-05T11:07:00.000-08:00

Hi ha certes relacions dogmàtiques entre la intel•lectualitat mediàtica i els mitjans que no m’agraden gens, una d’elles és que els i les articulistes hagin d’escriure segons època de l’any i esdeveniment de la setmana, és a dir, si ara va de braus, tots a parlar de braus i si va de la dona treballadora, tots enlairem les plomes en defensa del feminisme més revolucionari. No puc fer-hi més, no m’hi sento còmoda en aquests adreçadors mediàtics. Així que tenint en compte que som als volts del 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, m’he decidit a donar el tomb a l’assumpte. Avui va d’homes.
No tremoleu ni espereu trobar en aquest manifest una crítica irònica o sarcàstica cap a les actituds, els comportaments i les tradicions dominants del gènere masculí. En tot cas si busqueu bastonades no en trobareu cap, doncs avui m’he entestat en donar les gràcies, és clar que no sé si en els meus agraïments tots els homes hi podran trobar el seu lloc. Si no és així, és possible que sigui per que encara no formin part d’aquest conjunt meravellós d’homes que sí existeixen i no són de cap altre planeta. Són homes que han vist clar que la transformació de la societat quant a sexismes només serà possible amb la seva pròpia implicació. Així que noies, s’ha acabat això de fer actes i més escrits de les dones per a les dones, els homes en són i han de ser partícips, doncs ells també pateixen les conseqüències d’aquests rols desfasats. Enlairo la meva ploma per vosaltres, homes, i apunto contra el teclat:

Agraeixo la tasca i la valentia de tots aquells homes que heu sabut entendre la necessitat de crear una nova masculinitat, i deixar de banda el model de mascle violent i arrogant carregat d’un excés de testosterona absurda.

Agreixo que hi hagi homes sensibles i ploraners que hagin volgut fer aflorar els sentiments, els quals se'ls ha obligat a amagar però que tot i el que els dictaminava el si de la societat, han plorat sense embuts i han expressat els seus sentiments davant altres homes i en públic

Agraeixo als homes que teniu cura dels vostres fills i famílies, els que procureu que no els falti de res, els que no heu dubtat a col•locar-vos el davantal, agenollar-vos per netejar i així assegurar no només els drets més bàsics de sustent sinó també els drets afectius, tot ensenyant valors d'igualtat

Agraeixo als homes que en el transcorregut de la nostra incorporació al mercat laboral, lenta i plena de resistències de sectors masculinitzants, heu sigut pacients i ens heu sabut trametre amb delicadesa els vostres coneixements i experiències

Agraeixo que hi hagi homes que saben com estimar les seves parelles amb tendresa, amb dedicació, amb honestedat i lleialtat, per sobre del que els rols masculins animats per la publicitat consumista subscriuen

Agraeixo als homes que ens encoratgen i són conscients de que aquesta lluita per la plena igualtat de tracte encara no està acabada i que dediquen el seu temps i esforços a l’empoderament de les dones i a la transformació de la masculinitat caduca

A tots us vull continuar animant en aquesta difícil i brava tasca de destrucció dels rols sexistes que durant milers i milers d’anys han imperat en la nostra cultura. És evident que el canvi ha estat molt gran des de principis del segle passat si més no el camí encara és llarg i auster, hi haurà resistències per part de molts homes i dones, hi haurà resistències religioses, polítiques i corporativistes, però amb la vostra implicació i la suma de futures implicacions, tot serà més fàcil. A tots, moltes gràcies.

Pagès/a sense sortida

2010-01-26T05:07:00.000-08:00

No és res de nou si us dic que em preocupa la pagesia. Visc envoltada de pagesos i pageses, això traduït a xifres vol dir que en el nostre territori s’hi concentra gairebé el 80 % de l’agricultura de Catalunya, dissortadament no trobem la solució a la seva preeminent extinció, i no és un tema baladí, cal que les administracions s’asseguin d’una vegada i per totes a tractar-lo amb seriositat ja que el sector està abocat a ser un carrer sense sortida, un cul-de-sac. La producció agrícola catalana se’n va en orris.
El sil•logisme es resumeix de la següent manera. Per una banda gairebé ningú vol (sempre hi ha desaprensius als que els hi és igual) que desapareguin aquests homes i dones de mans grosses i fermes, que s’han dedicat durant anys i anys a cultivar la fruita dolça i l’horticultura que ens ha alimentat, per l’altra, els preus competitius a nivell internacional i el fet que puguem menjar fruita i verdura d’arreu del món, fa que els nostres productes no puguin competir amb preus tan baixos i obliga constantment a abaixar els nostres, deixant-los per sota del cost de producció. Això és el resultat del mercat lliure, en el qual l'Estat no pot intervenir-hi, és per aquesta mateixa raó que aquest mercat va acompanyat de l’adjectiu “lliure”. El que sí poden fer L'Estat i la Generalitat en aquesta situació, és donar subsidis per poder anar tapant forats, i ho fan. Malauradament la subsidiarietat només crida al clientelisme, és a dir, a la dependència d’aquests ingressos que mai solen generar nou capital, i per tant, no soluciona el problema d’arrel.
En la darrera dècada la conjuntura de la pagesia ha canviat de la nit al dia, aquests treballadors/es incansables fa temps que no disposen de sous suficientment dignes en comparació al temps i l’esforç que dediquen a la terra. Per aquest motiu, i aprofitant el boom urbanístic, gran part d’ells es van veure obligats a vendre els jornals per fer-ne immobles, més d’un en va treure una bona picossada i es va fer promotor, altres no tan afectats per la “malesa” de la construcció, van triar l’opció de fer-se regidors de l’ajuntament i els més joves, escamats per la inestabilitat del seu sector van optar pel funcionariat i ara són mossos d’esquadra. I dels que han quedat, la majoria s’han anat deixant seduir per les empreses de fitosanitaris que experimenten amb mutacions genètiques i productes químics per poder abaratir els costos de producció, com a resultat avui per avui el seu producte, sol ser de molt baixa qualitat i sovint ratllant la il•legalitat en termes sanitaris.
Si amb això no n’hi ha prou, l’actual i necessària sensibilitat pel medi ambient i per la preservació del medi natural i les espècies animals, també ha fet que hagin hagut de canviar moltes de les seves antigues costums que podrien ser perilloses per a l’equilibri del mateix, i com a resultat s’han encarit encara més els costos de producció ja que les restriccions i les sancions, totalment justificades, segurament no han anat acompanyades de les ajudes suficients que necessita un sector ofegat. A fe de Déu que tenen raó alhora de sentir-se collats, tal i com expressen amb ràbia contra els mossos d’esquadra en les seves manifestacions (s’ha d’estar dolgut per arremetre contra els teus propis fills).
Per altra banda tampoc podem deixar de reclamar la preservació del territori amb el respecte primordial pel medi ambient i la salut de les persones, és també una urgència, doncs cal tenir en compte que l'increment de càncers durant la darrera meitat del segle passat fins avui, ha estat del 60%, és una xifra massa alta per deixar-ho passar i no sospitar de la nostra alimentació, sabent, com dèiem, que hi ha productors darrera que es veuen obligats a rebaixar la qualitat dels seus productes per poder arribar a final de mes. Tot lliga.
Ara, cal apel•lar sense excuses a la vella, anomenada contradictòriament "nova" agricultura, és a dir, l’agricultura que segueix el decurs de les llunes i de les estacions, sense productes químics ni alteracions genètiques, res de nou, l’agricultura tal i com es feia abans però amb eines noves i tecnologia punta. Els moviments ecologistes i slow, no han aparegut per que sí ni per portar la contrària a ningú, tampoc per acusar el petit pagès, qualsevol que vulgui trobar informació sobre els més que justificats preceptes en els que es basen entitats com Slow Food, o Som lo que Sembrem, ho podrà fer de seguida. No obstant, continuen essent moviments socials minoritaris ja que la gran massa social no sap que part de cada un dels productes industrialitzats que engoleix li enverina el cos. Com sempre, darrera de la manca d’informació social sempre hi ha interessos de diners, de grans capitals de directius que s’omplen les butxaques i que formen part de grans corporacions de fitosanitaris i/o farmacèutiques capaces de comprar els mitjans de comunicació, les empreses agroindustrials i als mateixos pagesos/es per fer emmudir la raó, per tal de continuar omplint les seves arques. Però, com podrem convèncer els nostres pagesos/es que s’han de dedicar a aquesta nova agricultura si aquests esforços estan pagats a preus ridículs?
En primer lloc una solució immediata, demanar a través dels nostres ajuntaments més propers que facin que el Departament d’Agricultura aposti d’una vegada i per totes per incentivar l’agroindústria ecològica amb les ajudes que siguin necessàries, no n’hi ha prou amb quatre cursos de formació per als pagesos/es, s’hi ha de fer més inversió, més acompanyament i assegurar que la motivació que el pagès/a té, és l’adequada. Cal que el Departament d’Agricultura, de Sanitat i de Medi Ambient treballin amb una transversalitat i coordinació impecables. Alhora que aquesta iniciativa ha d’anar acompanyada d’una campanya de sensibilització punyent per tal de que els nostres conciutadans i també els pagesos/es (que molt sovint no en són gota conscients), puguin veure amb dades sobre la taula que amb la salut de les persones no s’hi juga. El resultat hauria de ser un augment del consum de menjar ecològic fet a la terra i consumit a Catalunya, sempre i quan limitéssim l’entrada del producte estranger.
Amb aquesta restricció de mercat pot ser els pagesos/es ja no serien terratinents, ni els més rics del poble com solien ser abans, no cal, però si més no podrien viure amb tranquil•litat i afrontar els temporals imprevistos amb una mica més de coixí. Si això no es produeix acabaré per pensar que realment, a les nostres administracions ja els hi va bé que els nostres, siguin pagesos/es sense sortida.

No hi vull ser al mapa

2010-01-19T04:11:00.000-08:00

Diu el Conseller Nadal que qui no té un aeroport, no és al mapa. De quin mapa parla? Jo que sàpiga a la cartografia hi som tots. Amb aquest eufemisme el que deu voler dir és que qui no té un aeroport no compta, i ja hi tornem a ser... no compta per a qui i per a què? I torno a suposar que es tracta en el fons de comptar de cara al comerç internacional, al turisme que ve d'altres països i que vol venir a veure les nostres meravelles paissatgístiques, que amb aquest pas no per massa més temps conservarem, i les escultures de ferro tan lletjes que hi ha a la plaça Blas Infante de Lleida. Quina manera de veure el creixement i el progrés tan provinciana!!!! (el que compta és tenir, tenir i tenir tot el que tenen els demés). Ens elluernem amb els models de creixement de països més "desenvolupats" que el nostre, segurament per que no entenem el que diuen en anglès, ni en francès ni en alemany... si no us ben asseguro, que arrencaríem a córrer.

Sembla doncs que d'aquesta crisi finalment no n'aprendrem res. Tornem a donar importància al model de creixement de grans capitals, treure profit i benefici de les nostres terres destruint el territori, convertint-lo en hectàrees de polígons industrials i carreteres, infaestructures més dedicades a l'automòbil que no pas al transport públic, i amb el turisme a més propiciem que algú vingui a aixafar-ho tot una mica més i fer desaparéixer la fauna i la flora tal i com ha succeït a la Costa Brava, al Mar Roig, a les Catarates del Niàgara, que ja són un parc temàtic.

Ara hem d'exportar tots els nostres productes, entrar al mercat capitalista per tal de continuar essent els responsables i contribuir encara més a que altres països més desafavorits que no són a la roda ni poden fer-se aeroports, continuint sense poder treure el cap. I pel que fa a la nostra ciutadania de segona, i em refereixo a la classe mitjana-baixa, que no ho oblidem, és la renta per càpita que abunda pels voltants de Lleia, qui podrà invertir en polígons aeronàutics a la vora del nou aeroport? Qui podrà fer negoci de restauració i serveis? Doncs les pimes ho tenen ben complicat sense crèdit ni benefici ara com ara. Altra vegada veurem com les grans empreses i les multinacionals més conegudes s'apoderen del sector. Aquestes velles i conegudes empreses podran crear mercat de treball per als veïns/es de la zona aeroportuària, és cert, però quan arribi una nova crisi capitalista què en farem d'aquests treballadors? Altre cop a patir gana.

Aquests 94 milions d'euros haguessin estat una bona inversió econòmica en el sector de l'ensenyament que ja fa temps que trontolla i amuntega els nens/es en barracons, i que alhora crea trevall segur. En la infraestructura de trens i transport públic. En la llei de dependència que per fi reconeix el treball de les persones que tenen familiars dependents al seu càrrec, en definitiva l'Estat del Benestar. També en el sector de les energies renovables que a més de tenir cura del nostre entorn i del planeta crea llocs de treball segurs i perdurables. I en una llarga llista de possibilitats que ofereix el mercat sostenible... Personalment, jo no hi vull ser en aquest mapa del capital insegur i injust que aquesta esquerra dubitosa aplaudeix amb tanta eufòria.

El cul de l'Alquimista

2010-01-11T11:57:00.000-08:00

Avui he dinat amb una vella i bona amiga. Entre amanides i pollastres comentàvem quants tombs havíem donat des que ens vam conèixer aquell dia calorós de setembre en una cafeteria anomenada “Tia María” del barri de “Mohandissin” al Caire (el barri dels enginyers). Amb aquella il·lusió i neguit de començar una aventura nova, érem ben bé dos estranyes en una terra igualment estranya per nosaltres. No obstant, el sentiment de timidesa entre totes dues durà ben poc, sembla que és un efecte que experimenten tots els desconeguts que comparteixen una llengua i unes costums, quan es troben en una terra aliena. De vegades aquesta unió es queda en una amistat superficial però igualment interessant i útil quan t’enfrontes a mil percepcions noves per minut, d’altres arrela fins a aconseguir l’amistat vertadera.
A la Rut i a mi a més de la nacionalitat ens unia la passió per la política internacional, concretament pels països àrabs i vaig tenir la sort que en la meva estrena com a agent d’intercanvi entre Europa i Egipte, hi vaig trobar la Rut. Una morena d’ulls grossos i profundament negres d’una eloqüència virtuosa, que m’omplia de coneixements i experiències que ja havia viscut anteriorment a Turquia. Jo en canvi, era una nena amb sabates noves en el complex camp de les relacions entre el món musulmà i l’occidental, no podia aportar-li més que dubtes, uns ulls i unes orelles.
Aviat les sabates i quan no els peus, s’embrutaren de la pols que porta l’aire del desert, la que ho torna tot de color marró, les façanes, els carrers, les cortines, les “galabeies” blanques. També la gent que hi viu, i no vaig ser menys, de seguida em vaig deixar de rosegar les ungles, doncs tenien un gust sospitosament salat.
A banda de la Rut i dels coneixements apresos en una aula de la Universitat del Caire vaig encetar les veritables relacions orient-occident amb les amigues i els amics egipcis, també algun que altre embolic passional, però que en qualsevol cas són les relacions que encara avui mantinc i que destrueixen de per se la teoria del xoc de civilitzacions de Hungtinton, les relacions humanes, amb les que aquest teòric excessivament important, no comptava mai.
Després del primer plat i de posar-nos al dia en temes familiars i amorosos inexistents, li ha tocat el torn a la feina. La Rut continua fent realitat les seves expectatives i el seu granet de sorra en el camp internacional, cada cop menys centrada en la comunicació estrictament periodística, però més dedicada a reconduir les misèries que han ennuegat els seus viatges arreu del malnomenat però existent, tercer món. Ja no li interessa vendre la notícia, sap que per molt que li faci de testimoni a la misèria a través de cròniques en mitjans internacionals, no implicarà que necessàriament algú ni cap govern s’arromangui la camisa per fer-hi alguna cosa. Ella vol intervenir-hi. Hi estic d’acord. No n’hem de tenir prou en teoritzar i fer anàlisi dels fets, tampoc en informar, encara i que també sigui important.
Els instruments de la Rut ara són la seva veu, les seves mans i la capacitat de persuasió i interactuació amb tots els agents internacionals que coneix, que en són molts, en definitiva, possibilita que d’altres puguin treballar sobre el terreny. Hom diria que amb aquesta suma de factors ja n’hi hauria prou per acomplir amb les nostres expectatives socials, però us he de dir que després dels nostres viatges i processos d'aprenentatge, després de la pols a les sabates, hem redescobert una eina nova més ràpida, útil, eficaç i poderosa: la democràcia.
Qui m’ho havia de dir. He nascut i he viscut sempre en un país democràtic, tinc aquesta sort generacional, i precisament no va ser fins després d’haver patit de ben a prop els règims totalitaris i repressors, que vaig començar a assaborir-ne l’autèntic valor, un tresor creat per i per a les relacions humanes, pel qual s’ha vessat tanta sang i contradictòriament ara desmereixem i ridiculitzem talment com a nenes i nens malcriats.
No tan sols no la redescobreixo ara sinó que hi continuo caminant amb el plom dels prejudicis i els advertiments d’una majoria que me l’havia desprestigiada i que encara m’adverteix constantment de que els valents/es que utilitzen aquesta eina són pretensiosos i malintencionats. Suposo que a ulls d'aquesta majoria, ara jo també sóc part d'aquesta corruptela.

No sé qui ha difós aquesta gran mentida però el poble se l’ha creguda i el resultat és que ara ja no entén ni sap per a què serveix la democràcia. D'aquest fenomen ara en diuen desafecció política, jo més aviat diria que es tracta d’un poble en part consentit i mandrós, en part manipulat pels que s'omplen la boca però en el fons no creuen en els veritables valors democràtics i aplaudeixen amb les mans a l'esquena, les dictadures i les majories absolutes dels seus partits.
Quan avui li he parlat a la Rut d’aquesta gran troballa i ha vist l’espurna d’il·lusió que brillava de nou en els meus ulls, així com ho feu aquell dia calorós de setembre, ella m’ha contestat –ho veus?, t’ha passat igual que al famós Alquimista de la novel·la. Tenies la solució sota el cul i era tan òbvia, que ni te n’havies adonat-.

Ja torno a tenir sabates noves, però però aquest cop no marxaré gaire més lluny d'on sóc per tornar a redescobrir els tresors de ma terra. Vull les sabates brutes de fang i de ciment.

Carta d'en Joan Herrera al seu fill

2009-12-28T06:54:00.000-08:00

http://www.iniciativa.cat/icv/documents/2026

Sé que aquest és una carta atípica. Normalment no la faria. Però avui, creuant Europa, de tornada cap a casa m'ha sortit així.

"Lluc, torno a casa amb les butxaques buides. A Copenhague, la cimera on s'havia de pactar l'acord que permetés governar el canvi climàtic, no s'han posat d'acord. O millor dit, s'han posat d'acord en no assumir compromisos. Els EEUU demanaven transparència però no volien assumir una retallada en les emissions de CO2. La Xina no volia sentir parlar de cap control extern. El president del Brasil, Lula da Silva, va ser l'únic que va fer un pas endavant oferint posar diners per als països més pobres, des d'un país on encara hi ha profundes desigualtats.
A la cimera no hi havia societat civil. Hi havia un únic representant de la societat civil, en Joaquín Nieto, de l'ONG Sustain Labor, que seguia la cimera i els acords. En un moment donat va demanar a la ministra Espinosa, de Medi Ambient, que es reunís amb les entitats ambientals desplaçades a la capital danesa. Però res de res.
Ahir al matí ens vam veure amb el president Zapatero, i ens va donar una visió optimista -cosa que el caracteritza- de l'escenari. Estava convençut que s'arribaria a l'acord. I de fet no es va equivocar. Finalment va haver-hi acord, però l'acord s'apropa poderosament al no res, perquè és una declaració genèrica, sense compromís de reduccions d'emissions, sense compromís de finançament dels països del sud, sense calendaris... Ni tan sols s'ha marcat un termini per arribar a un acord vinculant.
En aquest principi de segle XXI el planeta és cada cop més bipolar. Els pols són els EEUU i la Xina. I Europa cada cop pinta menys. Ahir, Europa era incapaç de fer un gest que forcés a l'acord, sense lideratges clars i sense un compromís de reducció d'emissions del 30% independentment de l'acord, cosa que hauria obligat la resta de països i potències a moure fitxa. Davant la manca de lideratge europeu, la resta de principals potències pactaven una declaració genèrica, que la UE ha acabat acceptant.
Mentrestant, un bon amic és en una presó danesa. Al director de Greenpeace Espanya, Juancho López Uralde, li demanen una pena que pot anar de 6 mesos a 6 anys de presó per haver-se colat al sopar de gala d'abans d'ahir i haver desplegat una pancarta que deia “Els polítics parlen, els líders actuen”.
Lluc, el dia que vas néixer va ser el dia més feliç de la meva vida. Havies arribat i tot adquiria un nou sentit. Amb els dies vaig arribar al convenciment que cap persona que fos pare o mare podia donar l'esquena a aquest repte que és aturar el canvi climàtic, perquè voldria dir menystenir el futur dels fills. Però ara mateix penso que potser m'equivocava. Sovint la nostra espècie, la humanitat, actua més com una plaga, incapaç de dominar el medi que l'envolta, simplement el depreda, l'esgota, l'esquilma, sense tenir present el que vindrà després. I els nostres líders estan atrapats en una agenda política en la qual no els passa factura no prioritzar el medi. Quan penso en el teu futur em ve al cap que de la mateixa manera que la meva generació pensa en l'Europa dels anys 30 com aquella que no va ser capaç de frenar els règims totalitaris i els seus genocidis, potser quan creixis la meva generació serà recordada com aquella gent estúpida de principis del XXI que va ser incapaç de frenar el canvi climàtic quan eren a temps de fer-ho.
Per poder canviar les coses encara ens falta una ciutadania global. I el que és imprescindible és aconseguir que aquells irresponsables que no donen prioritat a la lluita contra el canvi climàtic paguin penyora electoral. Modestament intentaré aportar el meu gra de sorra. El proper any encapçalaré les llistes d'ICV a les eleccions catalanes. Sense dubte parlarem i debatrem sobre molts temes que acabaran per afectar-te d'alguna manera. Però, encara que ho intenti sovint, probablement acabaré parlant poc del que afectarà més la teva vida: el canvi climàtic.
Encara som a temps. Tot i que el temps s'esgota, encara podem canviar el curs de les coses. Potser hi ha qui especula a portar-nos al límit de l'abisme, però al teu voltant moltes persones continuarem treballant diàriament per evitar-ho. Espero que quan llegeixis aquesta carta, la vegis com un atac de rebel·lia i d'indignació contra l'acord més decebedor d'aquesta dècada. També espero que aquests dies donin peu a la reacció de tota una generació que digui ben clar "jo vull continuar convivint amb el planeta i vull que els meus fills també puguin fer-ho " 19 desembre, 2009

La regeneració política

2009-12-23T04:44:00.000-08:00

Fa temps que es veia venir, el final tràgic d’Antígona és avui el final tràgic de la transició política a l’Estat espanyol. Durant els darrers anys qui més qui menys ha carregat els seus mals, els dels seus veïns i els de la totalitat de la societat “als que ens manen”, als abusadors del poder i de la cobdícia, és a dir, als malnomenats polítics. Sovint em pregunto si aquesta estranya i delirant manera de carregar amb tanta ràbia contra les autoritats no anirà relacionada amb les corrents musicals de la meva generació, sí, em refereixo a tots aquells que escoltàvem Kortatu i la Polla Rècords, els submergits en el Heavy Metal, el Punk, el Hard Core, el Trash, els que recitàvem missatges de cançons rebels on els polítics i la política eren formes d’engany popular i corrupció institucionalitzada que no representaven cap dels interessos de la societat. Les cançons que jo cantava m’incitaven a destruir-ho tot i en particular a les autoritats en qualsevol de les seves formes (pares, mares, policies, alcaldes, presidents i fins i tot padrines... pobres padrines). No obstant sempre em quedava el dubte, i després de tanta mort, putrefacció i destrucció, què?
I novament sento als Sex Pistols cantant en anglès “sóc un anarquista, un anticristià”, pot ser encara saltaria i faria cops de cap si tornés a sentir la cançó, és a dir, un cop apagada l’eufòria destructivista, la solució era apel·lar a la bassa d’oli i utòpica de l’anarquisme. Sincerament, no crec pas que la humanitat durés més de dos dies amb la quantitat d’armes i formes de violència que avui per avui s’han incrustat arreu del món, tenint en compte que l’anarquia ens permetria prendre’ns la justícia, la llei i la política segons criteri i sense cap tipus de supracontrol.
Efectivament, uns anys més tard em pregunto que de què ens serveix destruir sense donar solucions, sense crear alternatives i sense confiar mai en ningú ni en res. Me n’adono que tot això formava part d’una concepció infantil, més aviat d’adolescent del món, radicalitzada, i en la que molts i moltes ens hem o ens hauríem acomodat sinó fos per què en hem adonat que l’apatia i l’apolítica són precisament les que ens han dut a aquesta situació, a deixar que els més poderosos fessin i desfessin a la carta.
D’altra banda és possible que a aquesta concepció pessimista del món polític no li manqués raó ni realisme, queda demostrat davant els últims casos de corrupció político-urbanística, que hom és susceptible d’ésser corromput en qualsevol moment determinat de la seva vida, per necessitat o per necessitat relativa (no sé si 48 milions d’euros són realment necessaris per acomplir les expectatives vitals d’una sola persona o família). “Lhome és un llop per a l’home”, deia Hobbes, i en això basà tota la seva teoria que més endavant encendria l’espurna de tots els sistemes socioeconòmics neoliberals i capitalistes. I si resulta que Hobbes tenia raó? Llavors en l’acceptació de que l’home, i la dona, són egoistes i corruptibles per natura sembla que tenia sentit organitzar tot un sistema d’acord amb la seva manera de fer i per tant, campi qui pugui i si el més fort es menja el més dèbil, és perquè així ha de ser.
Però pensem que per un moment que el que necessitàvem no era un sistema que fomentés la mentida en la que s’ha justificat sempre el capitalisme de “qui més té és qui més s’ho treballa i qui més s’ho mereix”, ja que queda demostrat també que qui té més avui en dia, no és precisament qui més ha treballat i qui més ha merescut.
El que necessitàvem era un sistema que precisament controlés, vigilés de ben a prop els nostres gestos avars i violents en vers els altres, estem d’acord en que som éssers contradictoris i les nostres vides són plenes de gestos egoistes però no ens enganyem, no cal omplir-nos la boca de pessimisme i carregar-nos tots els gestos nobles i d’honradesa en vers els altres, que també hi són. Exemples a l’abast en són els Drets Humans i tots els seus derivats envers les dones, els infants, el respecte per les diferències de cultura i creences, que hi són, i també els han creat les dones i els homes.
Cal acceptar d’una vegada i per totes que aquells qui gestionen i distribueixen les nostres arques no pertanyen a cap classe especial ni superdotada pels déus de la bondat, tampoc als dimonis de l’infern. Són homes i dones que han nascut i crescut en la mateixa terra que ens envolta, capaços de fer gestos lloables però també cobejosos. Conseqüentment la solució és que posem l’èmfasi novament en les lleis que ens aproximin el màxim possible a la transparència en la gestió i en l’administració dels nostres béns. Això no és res de nou, ja que l’esquerra de veritat, fa temps que ho anuncia i que demana més equilibri, transparència i entre moltes altres solucions econòmiques, també l’abolició dels donatius anònims a partits i dels paradisos fiscals. L’esquerra verda no és només la del món bonic que va amb bicicleta, és la dels homes i les dones que són conscients i accepten que l’home és bo i dolent per naturalesa. Amb la nova Llei Anticorrupció que ja fa temps que demanàvem, tenim l’oportunitat de regenerar-nos, i per això cal emfortir més que mai l’esquerra de veritat, i no pas la de centre que fa temps que fa orelles sordes a les nostres peticions. Hem de poder fer front a aquells que encara es resisteixen a la regeneració política perquè veuen amenaçats els seus capitals i la llibertat de fer i desfer de la qual han gaudit fins ara. Mal ens pesi la regeneració política només es pot dur a terme des de la política, això sí, recuperant els vells valors per la qual fou creada però amb l’aprenentatge social i històric, del mal que han fet les colpejades capitalistes que ens han dut a aquesta situació fatídica.

Article publicat al diari La Manyana el divendres, 11 de desembre 2009

La violència de gènere també afecta els homes

2009-12-15T05:02:00.000-08:00

Existeix una teoria revolucionària en el camp del gènere impulsada aquí a Catalunya per la xarxa d’homes igualitaris i liderada, entre altres, per Daniel Gabarró http://www.danielgabarro.cat/ a la qual us convido a donar suport. Es tracta de transformar el model de masculinitat més que no pas el model de feminitat, i és que la xacra de la violència masclista no només la pateixen les dones, també els homosexuals, transsexuals i tot els homes i nens que estiguin fora del model d’home dominant, dèspota i castigador que fins a dia d’avui encara està tenint un èxit preocupant, no en les persones més grans sinó també en els/les nostres joves i adolescents (vegeu /Transformar a los hombres: un reto social, /de Daniel Gabarro)
Els estereotips sobre les diferències sexuals i biològiques extrapolades al gènere (que no deixa de ser una construcció social) no ens deixen avençar en la lluita contra aquesta violència, hem de buscar aproximació i no pas diferències (els programes com els de TV3 /Sexes en Guerra/, no ens ajuden gens). Només cal veure la realitat tal i com és doncs el fet és que les morts i els maltractaments no disminueixen, les presons continuen estant repletes d’homes, els accidents de transit, la mortalitat a les carreteres, les drogues, els agressors i el fracàs escolar són un problema majoritàriament masculí i que per extensió afecta el si de tota la societat.Us convido a visitar la pàgina web, a afiliar-vos si ho creieu convenient i a llegir les recerques que s’hi han publicat. D’ara en endavant ja us dic que aquesta perspectiva us obrirà els ulls a la realitat que fins ara havíeu tingut davant dels nassos i no havíeu tingut oportunitat de veure amb tanta claredat (tranquils, ens ha passat a tots/es!).http://www.homesigualitaris.cat/ http://homesigualitaris.cat/home/images/dossier_homes-temps_cat.pdf

L'ús del català

2009-11-22T12:00:00.000-08:00

Sr. Director,

Avui senyor director em dirigeixo a vostè més que mai, i ho faig en referència a l’article publicat el dimecres 7 d’octubre titulat “Lús del català a Lleida baixa per la Immigració”. Donada la poca disposició de la població autòctona a compartir els nostres serveis amb la població nouvinguda (que també cotitza) i els alts nivells de xenofòbia dels quals “gaudim” i que dificulten més encara la integració de persones estrangeres, creu convenient realment que des el diari Segre, s’ajudi a fomentar més encara les estigmatitzacions que persegueixen la població nouvinguda, amb aquest tipus de titulars? Sap de sobra que els discursos generals i falsos a la vegada sobre la immigració són que: “ens prenen la feina”, “no s’integren ni es volen integrar”, “tenen més drets que nosaltres”, “són més bruts”, “són més delinqüents”, “més masclistes”, “menys treballadors”, potser més lletjos també? i que més?, pot ser ja n’hi ha prou. Ara a més resulta que si es parla menys el català, també és per culpa de la immigració.
En primer lloc hauríem de veure a quin tipus de immigració ens referim, doncs la barrera lingüística, o dificultats per aprendre el català/aranès de la immigració extracomunitària, (arribada a partir del 2000), és força més alta que la barrera dels castellanoparlants desplaçats durant els anys 60 des del sud de d’Espanya o dels llatinoamericans i romanesos.
L’ús del català no ha baixat pas per la immigració sinó per que molt sovint els catalans/es ens hem sentit acomplexats a l’hora de parlar la nostra llengua davant d’un estranger, sigui quin sigui el seu origen. Inconscientment pensem que el català no és prou important com per fer l’esforç d’aprendre’l (reminiscències de la repressió, segurament) i per què sinó li parlem en castellà a un xinès que no domina cap de les dues llengües?. Si el que volem és que augmenti l’ús del català i l’aranès com a llengües vehiculars, el que hem de fer és parlar en català i aranès sempre, peti qui peti, més a poc a poc si cal, i fer entendre la importància de parlar en català a Catalunya i aranès a l’Aran. Si no ens estimem nosaltres la nostra llengua és impossible fer entendre que la resta també se l’han d’estimar.
Per una altra banda, oblideu-vos-en, l’ús del català i de l’aranès tampoc serà encoratjat per fer classes de català al Marroc o a Rumania. Des de l’altra riba, on manca cobrir encara les necessitats més bàsiques, aquesta es veu ben bé com una necessitat ridícula al costat de la necessitat d’aconseguir menjar cada dia o de conservar el sostre.
El que hem de fer és avaluar l’impacte dels projectes d’immersió lingüística, la feina feta pel CNL, Ensenyament i Acció social (que no la desmereixo en absolut). També els projectes transversals de política lingüística. Els diners invertits fins ara en cursos de català per estrangers/es estan tenint un impacte real? Cal destinar-hi més recursos o pot ser canviar les metodologies? Demanar més compromís a les persones nouvingudes en el l’aprenentatge de la llengua?
Finalment, no ens centrem només en les persones nouvingudes, sinó també en aquelles persones que fa 50 anys que són a Catalunya i encara no parlen, ni escriuen el català/aranès, ja sigui per falta de polítiques d’immersió lingüística i/o per la mania que tenim els catalans de parlar en castellà fins i tot sota l’aigua. Em llenço la primera pedra si cal.

Article publicat al diari Segre, diumenge 22 novembre 2009

Dolça Maràvia

2009-08-12T03:15:00.000-07:00

Un mar de flors m’envaeix el pit
quan de la terra humida i fresca d’aquesta nit
se’n desprenen olors d’infància dolça.
Dolça com tu, com les teves mans suaus,
alegria de les teves rebudes al tornar a casa.
Terra contundent i ferma com la teva mirada.
Si pogués abraçar i retornar-me les teves carícies
Si pogués tocar la mel del teu ésser una altra vegada
Els teus ulls plorosos, el teu patiment per les meves delícies
per cada un dels meus moviments en falç,
no fan de tu una iaia sinó una dolça maràvia
Quanta llum desprèn el teu plor,
quant d’amor has deixat en el meu llit,
quan després de la pluja d’aquesta nit,
m’has bressat amb ta dolça veu sàvia